La necessitat d'una política exterior pròpia: avui Copenhaguen, demà...

De tant en tant també la Generalitat té bones iniciatives, cal reconèixer-ho. Llegeix-ho a l'Avui que Catalunya serà present a la cimera del clima que fan a Copenhaguen tot i no ser un estat. És important que destinem recursos per ser presents als fòrums internacionals on hi puguem tenir un paper. Per dues raons: La primera perquè és la nostra obligació de posar el nostre granet de compromís en els objectius globals del nostre planeta, en aquest cas el d'assumir les mesures concretes per tal de minimitzar el canvi climàtic per sota de l'augment dels 2 graus centígrads. La segona raó és, com ho és per qualsevol altre país, per interès propi.

Molts interessos estratègics hi tenim, en l'escena internacional. Aconseguir seleccions esportives pròpies, per exemple. O aconseguir inversions perquè vinguin a casa nostra a crear ocupació, o buscar mercats per les nostres empreses. I aquests interessos els estem aconseguint negociant amb els agents internacionals com passa a Copenhaguen o obrint les nostres particulars ambaixades allí on creiem que podem aconseguir quelcom. En el cas de la cimera del Clima, ens permet que els diversos estats del món ens vegin, ens coneguin, sàpiguen que hi som presents i hi participem. Perquè aquest fet normalitza la nostra presència en aquests fòrums. Certament no som un estat i no tenim la capacitat de decisió que té Espanya. Però visualitzem el nostre compromís a què abans em referia. I posem sobre les taules de debat internacional els nostres interessos estratègics, els negociem, els pactem i trobem punts en comú amb la resta d'estats. Whasington, Paris, Londres, Berlín ... saben que hi som i què demanem, és a dir que saben que amb nosaltres s'hi pot pactar, avui i en el futur.

Algú potser estarà pensant que això és poca cosa i que en aquests temps de crisi no hi hauríem de destinar recursos. S'equivoquen. Per alguna cosa serà que Espanya utilitza la diplomàcia bruta per tal d'impedir la nostra política exterior, tal i com explica la notícia de l'Avui i com ha passat moltes vegades en el passat (us en recordeu de Fresno?).

I fins i tot algun il·lús podria negar la major, i pensar que Espanya ja cuida pels interessos de tots els espanyols. Que no s'equivoqui perquè ells a nosaltres no ens hi consideren i per tant passen dels nostres interessos: Si a l'interior de l'estat ens roben cada any el 10% del PIB que produïm per subvencionar la improductivitat de la resta de l'estat, què no farà en l'escena internacional? Doncs el mateix, i més: vetllar per la seva economia, per les seves fàbriques i pels seus recursos.
.

Vells problemes: solucions noves!

Llegeixo el bloc de l'amic Ferran i em trobo amb el vell intent de de separar la unitat de la llengua catalana. Llegeixo el bloc de l'amic Pere i em trobo que el partit majoritari del país continua amb la vella pretensió de tapar-se els ulls davant del problema i seguir actuant com si fóssim espanyols normals. Llegeixo un article poc destacat de l'Avui i em trobo amb la vella notícia que el "moviment cívic" espanyol ataca furibund la identitat catalana i defensa la imposició de la llengua espanyola a tots els racons de l'imperi.

Les relacions entre Espanya (l'antiga Castella) i Catalunya han estat tradicionalment dolentes. Els segles XVI i XVII foren una constant d'estira i arronsa entre les imposicions de la monarquia i les lleis catalanes de l'època fins al punt d'anar a la guerra en dues ocasions: fou la Revolta dels Segadors i la Guerra de Successió. El XVIII, cal reconèixer-ho, hi hagué una certa calma i fins i tot se'ns va permetre comerciar amb Amèrica (bé, de fet fins aquell moment ja ho havien pogut fer tots els estats d'Europa amb marina mercant menys els catalans, sobre els quals pesava una mena prohibició), això sí amb la condició de renunciar a totes les nostres institucions polítiques i dedicar-nos exclusivament a l'economia. El XIX van tornar els problemes: tot el sant segle havent de regatejar quatre mesures proteccionistes per a la nostra indústria i a sobre havent de viure el 90% del segle en una Barcelona militaritzada. El segle XX hem patit dues dictadures militars que s'han dedicat a desestructurar la nostra economia i espanyolitzar la nostra cultura. I en totes aquestes èpoques ha estat constant la incapacitat espanyola d'entendre la nostra identitat i llengua pròpia.

I que quedi clar, en aquesta disputa hi ha uns bons i uns dolents, ja que les dues parts tenen unes actituds ben diferenciades: una de les parts és intolerant i dictatorial amb l'altra, la qual fins ara s'ha limitat a abaixar el cap resignada. Però això està canviant, comença a visualitzar-se que els catalans volem una altra cosa, i tenim dret a decidir-la nosaltres tal i com molt bé expliquen els companys del Pati Descobert. Les iniciatives comencen a crear sinergies que s'entrellacen fent xarxa social.

Avui vull acabar fent-me ressò d'una iniciativa en positiu i ben parida: Aprofitant l'avinentesa del 6 de desembre a Vilafranca del Penedès han canviat el nom de la plaça de la Constitució pel de Plaça de la Independència. Em sembla que el proper divendres m'hi desplaçaré expressament per donar-me el gust de veure-ho amb els propis ulls i fer un primer somriure de satisfacció, un d'aquells que, quan siguem independents, estaré acostumat a fer amb normalitat.
.

La TDT en ordre! El meu.

Avui m'agradaria parlar-vos d'una iniciativa que he iniciat jo mateix a casa meva. Es tracta d'ordenar els canals de la nova Televisió Digital Terrestre amb sentit de país.

No cal insistir massa en el fet que la televisió és avui dia una de les principals eines comunicatives de la nostra societat. El que no està tan clar és si aquesta reflecteix fidelment la societat d'on és o, pel contrari, en modifica el seu comportament fent sorgir actituds humanes fins llavors inexistents en aquella societat. Certament telenotícies i documentals han de fer un esforç de realisme que faria justificar el primer. Però no és menys cert que les produccions de ficció han fet sorgir nous comportaments i àdhuc noves personalitats, que fins a llavors només existien en la ment d'un guionista. A més a més les sèries estrangeres han importat a la vegada costums foranis (com el Halloween, últimament). Potser la decisió salomònica seria admetre, doncs, una bidireccionalitat asimètrica entre la televisió (o les televisions) i la societat (o les societats). El que és inqüestionable, però, és que la "caixa tonta" té a les seves mans el gran poder de construir l'imaginari del món que coneixem. Si no fos així només coneixeríem el món que existeix de casa a la feina i de la feina a casa, i en canvi tenim un munt de referents sobre el que passa arreu d'un país i arreu del planeta sencer.

Vista, doncs, la importància de la televisió en les nostres vides, jo he volgut prendre les regnes de l'imaginari que vull que la televisió em transmeti. Allí on visc, els Països Catalans, hi ha dos imaginaris en pugna que coincideixen amb dues identitats col·lectives diferents: la catalana i l'espanyola (també podríem dir-ne castellana). I aleshores em pregunto: Quina és la meva identitat? Quin és l'imaginari que vull que m'influeixi? ...És obvi el que trio, oi? Doncs llavors cal primar els canals de televisió que construeixen aquest imaginari català. Cal posar-los de tal manera que els localitzem amb un sol clic de comandament. Per això he posat els canals catalans als primers números de la meva televisió. Al núm. 1 hi tinc el 3/24; al núm. 2 el 300/Canal Súper 3; al núm. 3 hi tinc TV3 i al núm. 4 hi tinc posat el 33. A més a més és pràctic perquè, al cap i a la fi, i malgrat les crítiques que de tant en tant en faig, són els canals que miro majoritàriament, i són també de llarg els de més qualitat de tot el ventall televisiu.

Naturalment no amago pas que aquí he fet una elecció coherent amb la meva identitat. En aquests mateixos números els partidaris de la identitat espanyola i els nostàlgics del sistema analògic a punt de desaparèixer hi posen la TVE 1 i la TVE 2. Jo, en canvi, els poso al número 11 i 12. Tan senzill, tan fàcil i tan proper.

.

Sincretisme cultural vs. barbàrie

El nostre país ha estat, tradicionalment, un país que ha acollit molta gent que ha vingut de fora. Això ha fet que arribessin també fenòmens culturals aliens a la cultura catalana tradicional, però que lluny d'empobrir-nos ens enriqueix encara més com a país. Un exemple del que dic el trobem cada dia a un programa preciós que fan a TV3 (avui toca medalla ;) que es diu Karakia, a on recullen la gastronomia que es fa avui dia a Catalunya portada pels nous arribats. Un sempre hi troba quelcom d'interessant i bo per fer a casa. AIXÒ és sincretisme, i és positiu.

Naturalment, però, no tot el que ve de fora ho hem d'adoptar com a bo (així com no tot el que és tradicional s'ha de conservar). Al nostre país tenim unes convencions determinades que són necessàries per garantir un estat de dret i la cohesió social. Per exemple una persona no pot testificar davant d'un tribunal amb la cara tapada perquè això impedeix identificar la persona i valorar-ne el testimoni. De la mateixa manera tampoc hem de tolerar altres pràctiques culturals com l'ablació del clítoris per perillosa per la noia, antihigiència i per impedir-li el gaudi de la vida. I d'exemples altres en trobaríem.

Un d'aquests, el que em motiva per escriure avui, és el dels toros. Cal admetre, però, que les "corridas" i les "matanzas" de toros, o actes més nostrats i pacífics com els bous al carrer, no són un fenòmen modern ja que es van importar als Països Catalans fa massa temps: el segle XIX (aquí els defensors de la tauromàquia acostumen a recordar que la Bullanga del 1833 va començar precisament per una mala actuació de toros a la Barceloneta). De totes maneres no sobra recordar que fou una tradició importada d'Espanya que la practicava ja segles enrere. L'edat d'or d'aquest fenomen cultural, però, ha estat sens cap mena de dubte el segle XX, ja que ha gaudit de la protecció i promoció per part de les dictadures que ens han dominat, les quals sempre han tingut un component espanyolista i espanyolitzador, en el sentit que han promocionat activament el nacionalisme castellà.

Arribada la democràcia (i convençuda la gent que, més o menys, aquesta és de debò) i assolida la modernitat dels països europeus, aquest espectacle sanginari ha anat de cap a caiguda. Avui dia ja no és rendible: ningú va a veure els toros (almenys a Catalunya) i actualment se sostenen gràcies al turisme curiós, bona part del qual abandona les grades indignat (i alguns vomitant). Avui dia hi ha un fort moviment que vol eliminar la violència que s'exerceix en aquest trist espectacle: és la ILP Prou! Han recollit més de 180.000 signatures (quan només en calen 50.000) i previsiblement aquesta ILP no acabarà com la dels trangènics. La iniciativa ha agafat tanta embranzida que se n'han fet ressò alguns mitjans internacionals, els quals són conscients que el rebuig dels catalans a aquesta tradició ve motivat, també, pel rebuig a l'etern intent d'aculturació espanyola que es perpetra a casa nostra.

Deixant de banda el que simbolitzin o no els toros en terres catalanes: que no ens vinguin amb romanços de tradició (ni pròpia ni forana)! Matar un animal amb prepotència i crueltat no té res de bonic, ni útil, ni transmet cap mena de valor d'esforç ni de treball en grup. Si voleu tradició: feu castells!


.

Censura

Tot i que en Dani ja em va informar a mitjans setembre que ja no podia saltar-se la censura xinesa sobre el seu bloc, avui ho ha explicat públicament, i per això me'n faig ressò:

Gall de Ferro és un dels blocs que segueixo (bé: que seguia) assíduament, està escrit des de l'altre cantó del món: la Xina. I tracta de temes xinesos. A la Xina, com bé sabreu, hi ha una dictadura de partit, i tenen un concepte de llibertat diguem que... diferent al nostre. El cas és que hi ha un fotimer de pàgines prohibides que no es poden veure des d'aquell país, com ara les perilloses Facebook, Youtube o el servidor de blocs Wordpress, que és el que utilitza en Dani. Fins ara utilitzava els proxys per tal de connectar-se a través d'IP's diferents... Bé realment no en tinc ni idea de com funciona: el cas és que així se saltava la censura i podria publicar al bloc. Aquest estiu, amb la proximitat del 60è aniversari de la revolució xinesa es veu que s'han posat al dia amb la seguretat informàtica i han acabat amb totes les esquerdes del sistema. Avui dia la realitat virtual xinesa està rodejada per una muralla que impedeix la penetració d'informació estrangera, o que els xinesos informin vers l'exterior... Hi han excepcions, és clar: aquelles empreses de la internet que col·laboren amb la dictadura com ara Google (que no em censurin a mi, ara, que Blogger és el seu servei de blocs!).

Dani, nano, em sap molt de greu el que t'ha passat. Em torno a oferir per tal de posar-nos en contacte via correu electrònic i penjar-te els posts al teu bloc. És una mica primitiu, però en qualsevol cas pot funcionar. Així els catalans, i la gent del món, podrem continuar llegint-te.
.

Felicitats per tothom!

Aquests dies hem pogut veure una bona notícia per la televisió. Al dir això, suposo que ja sabeu quina és, perquè em sembla que no n'hi ha hagut cap més... Efectivament: es tracta del progrés de la Viquipèdia en català la qual ha superat la xifra de 200.000 entrades! Felicitats viquipedistes de tots els Països Catalans!

A risc de ser titllat de cursi, per mi aquest és un dels projectes més meravellosos del món, bonic, altruista... M'emociono de debò quan penso en els milions de persones d'arreu del planeta amb iniciativa que dediquen part del seu temps, certament alguns molt de temps, a posar per escrit el coneixement de la realitat que la humanitat ha anat acumulant i construint al llarg dels segles. Un escrit lliure de qualsevol dret d'autor, és a dir que no cal comprar cap llibre ni CD ni suport per accedir-hi, que es pot reproduir amb plena llibertat, que es pot modificar per millorar-lo i tot!

*****

La Viquipèdia (Wikipedia en anglès) és un projecte que va néixer el 2001 de la mà de Jimmy Wales i Larry Sanger, el primer d'aquests avui és el president de la Fundació Wikimedia, la qual engloba d'altres projectes semblants com Wiktionary, Wikiquote, Wikibooks, Wikisource... La cerca d'universalitat d'aquest projecte els va dur a iniciar-lo també en d'altres llengües a banda de l'anglès, i per decisió expressa de Jimmy Wales la nostra estimada llengua catalana va tenir l'immens honor de ser la segona en tenir la seva versió de l'enciclopèdia on-line el dia 16 de març del 2001 a les 21:07 UTC, iniciada per l'usuari anònim 216.7.146.xxx. El primer article de parla no anglesa que s'edità mai és el de l'àbac. Fou creat el 17 de març a les 01:41 UTC per l'usuari anònim 194.158.80.xxx. Des de llavors han anat sorgint versions en altres llengües, avui en són 236 d'actives! En total el projecte Viquipèdia (o Wikipedia) té més d'onze milions, 11.000.000, d'articles publicats!

Tan sols vuit anys després de la seva creació la versió catalana hi ha contribuït amb més de 200.000 articles. Potser una xifra inferior a les versions anglesa (3.041.000 articles), alemanya (959.000) o francesa (850.000), per citar les tres primeres, però sens dubte una xifra brillant en proporció amb el nombre de parlants de la llengua catalana (9.000.000 de persones a tot estirar). El que no ens disputa ningú, però, és l'excel·lència de la nostra feina: la nostra versió és al 2n lloc de totes les viquipèdies pel que fa a la qualitat dels seus articles. Actualment tenim més de 1.300 usuaris en actiu (i molts milers més que hi han participat alguna vegada).

Algú farà referència a les tradicionals crítiques que es fan al projecte Viquipèdia: És molt fàcil fer-hi vandalisme? Cert, però aquest és vigilat a temps real, i a més és fàcilment detectable, aleshores qualsevol persona pot anar a l'historial d'aquell article i posar la versió prèvia a l'acte vandàlic. S'hi poden escriure falsedats? Extremament difícil, perquè qualsevol article que es crea o es modifica és sempre revisat per altra gent i a més a més s'han de posar notes al peu de pàgina que citin les fonts on es pugui comprovar aquell contingut. I això em duu a la tercera gran crítica: I les meritòries enciclopèdies en paper? Escrites per professionals, rigoroses amb el seu contingut, proves materials de la veritat... No suposarà la seva desaparició? MAI! Les meritòries enciclopèdies de paper són precisament la font més preuada de coneixement de la Viquipèdia, juntament amb la resta de llibres i manuals. Sense ells no seria possible aquest projecte! La Viquipèdia no és una font en si mateixa, és un mitjà a través del qual viatja la informació cap a molta més gent de la que podrien arribar mai les fonts en paper. És un fòrum on es discuteix l'escriptura dels articles (al costat de cada article podeu veure la pestanya "discussió" on els usuaris argumenten com s'hauria d'escriure), i els articles polèmics mai mostren una sola versió sinó que s'hi reflecteixen respectuosament tots els punts de vista (si aquests es suporten amb fets i fonts fiables en paper els viquipedistes no esborrem mai el punt de vista que no compartim, sinó que escrivim el nostre a continuació).

Ja em perdonareu la poca cohesió i la dispersió del contingut del post d'avui, però portava uns quants dies que quan intentava escriure'l no em sortia res ben fet. Reconec que sóc una mica sensiblero... Certament revelo la meva condició de viquipedista des de fa més de quatre anys. Tot i ser actiu, no sóc dels que més editen, tant sols unes 1.500 edicions, poquetes, però puc enorgullir-me de dir que sóc l'autor original d'uns quants articles, i modificador d'altres centenars. He contribuït amb el meu granet a escampar el coneixement universal, a exercir iniciativa pròpia per millorar aquest món. No sóc un metge sense fronteres, no sóc bomber sense fronteres, no sóc cooperant... Jo sóc viquipedista.

Us deixo l'enllaç de l'últim Espai Internet

http://www.tv3.cat/videos/1509989
.

La Democràcia parla

Aquí ho teniu, Arenys de Munt ha parlat i ha dit rotundament SÍ a la Independència de Catalunya durant la jornada de consulta popular que el MAPA va organitzar abans ahir, 13 de setembre del 2009. En el futur podré dir que jo hi era. No podia votar, és clar, ja que no sóc arenyenc, però amb uns amics vam decidir de passar-hi el dia observant com la gent anava a votar amb plena normalitat democràtica. Vam dinar ràpid i malament, però això ho oblidarem de seguida davant dels fets memorables que romandran a la nostra memòria. Vam cridar moltes coses, però el clam més unànim era "Aquí comença la nostra independència", dependrà de tots i totes, i sobretot dependrà de la valentia de partits com CiU, Esquerra, IC-V i de la solidaritat de tants altres com les CUP i Reagrupament que això sigui veritat.

Les dades:

• SÍ: 2.569 vots = 96% dels votants
• no: 61 = 2'3%
  
• blanc: 29 = 1'1%
• nuls: 12 = 0'4%

La participació ha estat del 41'1%. S'ha fet molta demagògia afirmant que la participació ha estat baixa. La veritat és que ha superat la participació de totes les anteriors convocatòries electorals, que eren legals i han donat escons per a diputats i la validació d'un estatut, així que "no hase falta desir nada más". Ara bé, jo sí que voldria afegir dos elements que expliquen perquè la participació no ha estat major: Primer, el caràcter mediàtic d'aquesta consulta va provocar que hi hagués càmeres de televisió les 24 hores del dia. És a dir, tot arenyenc i tota arenyenca sabien que si anaven a votar serien inevitablement filmats, i tenint en compte que el resultat d'un SÍ massiu era més que previsible, la conseqüència és clara: el vot deixava de ser secret. I tots sabem que això pot comportar sorpreses desagradables a la feina o fins i tot entre veïns mateixos. Naturalment podem estar tranquils: quan fem un referèndum de debò hi anirà a votar a tothom, i per tant no es quedarà a casa cap vot independentista. També cal tenir en compte que al llarg del matí hi va haver una manifestació feixista, i això va provocar que a les dues del migdia només hagués votat al voltant d'un 20% del cens, ja que no se sabia si hi hauria problemes després de tants dies d'excitació de la fera reaccionària, amb l'inestimable ajut de l'advocat de l'estat espanyol, del mateix govern espanyol, dels fiscals, i amb l'ajut final dels tribunals que van córrer a defensar el dret de manifestació dels genocides que volien intimidar l'expressió democràtica d'un poble (al final van ser 50 miserables que van fer el ridícul i, més que falangistes, eren freaks diversos). La major part del poble, doncs, va decidir anar a votar a la tarda: des de que van marxar els falangistes les cues no van parar. Bé, sí que ho van fer, per postres a la tarda va ploure sovint.

Així doncs, que no ens enganyin aquests unionistes quan afirmen que només el 40% del poble d'Arenys vol la independència perquè ells no hi eren i obvien la mediatització, el perill feixista i la pluja. Que no ens enganyin afirmant que a Catalunya l'independentisme és minoritari. Si tan segurs n'estan, que convoquin el referèndum general!

VISCA LA DEMOCRÀCIA !!*!!



PD. Us deixo un petit vídeo que li vaig fer a l'alcalde Carles Móra:

Una altra iniciativa

Ahir, 11 de setembre del 2009, una de les nostres diades nacionals, estava fent un torn a la paradeta de Sobirania i Progrés a l'Arc del Triomf, venent algunes samarretes i alguns llibres, i sobretot recollint moltes signatures per la ILP Televisió sense fronteres, quan de sobte se'ns va acostar un home.

Quan va adonar-se de per a què eren les signatures que recollíem, es va treure una targeta de la jaqueta. En Miquel Lladó i Martín és d'aquelles persones que elogio des d'aquest bloc perquè tenen iniciativa pròpia. A dir veritat, jo ja coneixia el seu projecte i ja el tinc al meu ordinador, però la trobada d'ahir és l'excusa perfecte per parlar-vos-en: ell és l'autor d'un programa informàtic de gran utilitat: la NostraTV.

La Nostra TV és un programa "senzill", si el Miquel em permet la frivolitat, però tremendament necessari. El que fa és enllaçar les televisions més importants i les més interessants dels Països Catalans que emeten per la internet o hi tenen vídeos penjats. Hi podem trobar des de les cadenes principatines del 3/24 i el TV3CAT (l'antic canal internacional amb el nom canviat) a la balear IB3 Internacional, TV Valenciana Internacional o Andorra TV, i unes quantes més d'arreu de la nació: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. A més a més, la versió 2.0 d'aquest programa inclou una pestanya on pots veure l'agenda de la programació d'aquell dia del canal que estàs veient. L'altra novetat és que una altra pestanya et permet escoltar un bon nombre de ràdios que també emeten a través de la internet. Finalment, la versió 2.0 també inclou una franja de propaganda, necessària per finançar el manteniment d'aquesta bona iniciativa.

Si voleu descarregar-vos el programa només heu d'anar al seu lloc web www.lanostratv.cat ja que és absolutament gratuït.

La realitat és clara, només cal democràcia

Aquests dies em vénen nausees de comprovar (com si no ho sabés ja...) a quina banda de la trinxera se situa cadascú. De veure com els nostres enemics usen totes les eines disponibles travessant la frontera de la democràcia:

Un gobierno de España que porta als tribunals una innocent consulta popular si es demanen coses que interessen a la gent, el seu advocat que és un antidemòcrata falangista, una jutgessa que es passa la llei per la figa dient que l'ajuntament sobrepassa les seves competències quan la consulta no la fa pas ell, i prohibint a l'ajuntament que doni suport a aquesta iniciativa (exemples del que hauria de fer un buen ayuntamiento o otro buen ayuntamiento), un fiscal que vol que els violents intimidin la ciutadania d'Arenys, etc.

Com ja vaig dir no sé quan, l'estat usarà tota la seva força d'espies, buròcrates, soldats i colons per evitar un referèndum. Això que estem vivint només és la punta de l'iceberg que la gent valenta d'Arenys de Munt ha fet aflorar a la superfície. Cal estar preparats pel dia que anem de debò, perquè llavors serà molt pitjor: de la invasió del Palau de la Generalitat en amunt.

Nosaltres hem de demostrar també la nostra pròpia musculatura. Per això és important que sortim al carrer a demostrar quants som i forçar la maquinària. Començant per les nostres pròpies eines: Hem d'exigir als nostres polítics què estan fent per defensar aquest país, exigir-los fulls de ruta clars. La via autonomista s'ha acabat, i és evident que no en tenim prou perquè el nivell de vida dels catalans està en risc per culpa d'aquesta dependència amb Espanya. El mateix conseller Castells al minut 0:33 d'aquest vídeo admet que les eines de la Generalitat autonòmica per sortir de la crisi són poques i ja s'han utilitzat totes, que qui no fa el que hauria de fer és el gobierno de España. I doncs, què esperem per arreglar-nos nosaltres mateixos els nostres problemes? Perquè hem de desesperar-nos amb els que ho haurien de fer per nosaltres? Ja ho diu la dita: Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit.

L'advocat de l'estat espanyol sobre el referèndum d'Arenys és un excandidat de la Falange

El govern de Zapatero ha prohibit la consulta popular d'Arenys de Munt i utilitza un advocat falangista per defensar la seva posició als tribunals.


No expressaré cap opinió al respecte. Crec que el titular és, de per si, més que explicatiu del que passa a aquest estat espanyol plurinacional. Us deixo només l'enllaç de la notícia a la Vanguardia.


El proper dia 11 de setembre tothom a la manifestació de Barcelona! A les 17 h. a pl. Urquinaona!

Iniciativa pròpia: Mozilla-Firefox arriba als mil milions!

Llegeixo a Vilaweb que el navegador de la xarxa Internet Mozilla-Firefox ha arribat a l'extraordinària xifra de mil milions de descàrregues (Ull! Pels americans 1.000.000.000 és un bilió, però no pels europeus, els quals aquest nom el reservem pel milió de milions: 1.000.000.000.000).

Des del meu modest bloc felicito els programadors que al llarg dels anys van crear i han anat actualitzant aquest programa informàtic lliure, és a dir: que tothom el pot utilitzar sense pagar res perquè és programari lliure. Aquesta iniciativa altruista i d'altíssima qualitat ha obert les portes de la comunicació de bat a bat i lliure de peatges a moltíssima gent del planeta. Una prova més que amb iniciativa pròpia, col·laborant, la comunitat humana és capaç de progressar, i fer-ho per amor al progrés i no al diner, trencant el paradigma bàsic tant del neoliberalisme com del materialisme històric.

Segons dades que vaig llegir fa alguns mesos el Mozilla-Firefox és el navegador més usat a Europa: el 75% dels ordinadors l'utilitzen com a navegador de referència, passant per davant de tots els navegadors de pagament, com ara l'Internet Explorer de la totpoderosa Microsoft. Ara no trobo l'enllaç del lloc web on vaig llegir, però el que sí tinc a mà són les estadístiques de visita d'aquest bloc, que pel que podeu veure la claven força:

#	Logo	Navegador	%	Quantitat:
1.		Firefox	77%	102
2.		Internet Explorer	12%	16
3.		Safari	8%	10
4.		Googlebot	2%	2
5.		Googlebot-Image	1%	1
6.		Opera	1%	1

Ni aquí ni a enlloc!

Altre cop ETA torna a actuar a casa nostra. Aquesta vegada a Calvià, municipi de les Illes Balears a prop de la capital.

Des d'aquest bloc sempre he defensat que la gent ha de tenir iniciativa pròpia per fer progressar els seus ideals, en comptes de lamentar-se arrapapada al sofà. Però naturalment la iniciativa pròpia no engloba l'ús de la violència, ni indiscriminada ni focalitzada. En qualsevol guerra hi ha víctimes "col·laterals" que no són combatents (ahir mateix a Burgos 56 ferits) les quals la seva integritat física i psicològica ha estat violada sense cap justificació moral, i això és inadmissible. A banda que, lògicament, i pensessin el que pensessin fins ara de la causa independentista que defensa ETA, a partir d'avui segur que en seran recelosos, sinó obertament contraris. No ho puc criticar.

Estic segur que l'estat espanyol usa tota la seva força de funcionaris (policies, espies, buròcrates, etc.) per tal de posar pals a les rodes als qui defensem l'autodeterminació democràtica dels pobles. Però aquest no és motiu per respondre amb uns mètodes molt pitjors com són la violència i les armes: perquè divideix la societat en blocs estancs, perquè bandeja els arguments i el debat racional, i perquè en un context de pau ni tant sols és un mètode pràctic (encara que molts considerem la presència de la policia nacional, l'exèrcit i la guàrdia civil com a forces d'ocupació).

La independència s'aconseguirà amb l'ús d'arguments que convencin les persones suficients per aconseguir una majoria social. La independència s'aconseguirà demostrant la capacitat pròpia d'autogovernar-se. La independència s'aconseguirà mantenint i evolucionant la nostra identitat nacional pròpia. La independència s'aconseguirà saltant-se l'ordre jurídic antidemocràtic que impedeix fer referèndums d'autodeterminació. Però la independència no s'aconseguirà a punta de pistola. No ho va aconseguir la IRA a Irlanda del Nord (més organitzada i amb més acceptació social), tampoc ho aconseguirà la ETA a Euskal Herria. En una Europa pacífica de classes mitjanes els mètodes revolucionaris o bèl·lics ja no són efectius. Segurament ho fóren en altres èpoques, ja no.

Companys i companyes de l'ETA, jo també vull la independència d'Euskal Herria, però no comparteixo en absolut el vostre mètode, i us demano que l'abandoneu perquè cap espanyol ha de morir per assolir-la. Tampoc cap balear, valencià o català.

Un dia trist per la iniciativa pròpia

Sí, ho he de reconèixer, avui ja no estic tant content. Ja no pel fet que el meu parlament hagi rebutjat la prohibició dels transgènics a Catalunya que jo recolzava (els quals es van expandint irremeiablement i contaminen els conreus ecològics sense que s'hi pugui fer res), que també. El motiu és, sobretot, la forma indignant de com s'ha rebutjat: De la pitjor manera com ho pot fer una cambra legislativa, arxivant l'expedient sense ni debatre el projecte de llei.

El Parlament és la seu dels molts pensaments que afloren al si de la nació, on els nobles representants de la nostra societat inicien els temes de debat, exposen els seus arguments en pro i en contra, cadascú segons la seva legítima ideologia, i finalment prenen una decisió que haurà de respectar tothom. Però per tal de fer una democràcia més participativa el nostre sistema preveu que la ciutadania també pugui presentar els seus temes de debat, els seus projectes de llei, un cop hagi demostrat que és una qüestió que preocupa a un nombre notable de la nostra societat, és clar: i això es pot fer a través de ILPs: Iniciatives Legislatives Populars Un mecanisme més per tal que aquella gent que pren la iniciativa i s'organitza pugui també incidir en la reforma i millora de societat en què vivim.

Jo ja sabia que les ILPs són una eina poc efectiva, ja que un cop arriba al Parlament els representants polítics poden girar-la del revés i, si volen, aprovar una llei en la posició radicalment contrària a l'esperit que tenia quan es va presentar. Un exemple hipòtetic: el procés final d'aquesta ILP hauria pogut ser perfectament una llei que protegís (més encara...) els transgènics a Catalunya i prohibís el cultiu ecològic, per exemple. Ei, i que consti, no ho critico pas tampoc: són els responsables escollits per la ciutadania els qui han de legislar trobant les majories necessàries a la cambra. El que és indignant, però, i que certament desconeixia, és que el Parlament tingui la potestat de prohibir-ne el debat de l'exposició dels arguments! Malgrat que s'hagin recollit moltes més de les cinquanta mil signatures que fan falta: s'han recollit un total de 105.000 signatures! (De les quals en són vàlides només 69.000 perquè un funcionari incompetent va donar uns papers legals on s'han de recollir les signatures en què no es demanava el DNI! I malgrat ser un error administratiu del parlament no les volen comptar ni rescabalar l'error!). El Parlament acaba d'insultar tota aquella gent que ha signat per un projecte en el que creu, però sobretot ha insultat tota aquesta gent que hem estat recollint les signatures confiant en el sistema. Un cop feta tota la feina, sense valorar-la ni discutir-ne els arguments, se'ns ha dit, simplement: "no".

Els partits del no: PP, PSC i CiU. He sentit l'explicació del no que ha donat el diputat convergent Josep Grau: genèrica i plena de mitges veritats o directament tòpics falsos (que no són perjudicials, que altres governs els permeten, que la ciència els avala, que són els pagesos qui els trien, etc.). Senyor Grau, avui no era el dia per exposar els seus arguments, com ja he dit abans absolutament legítims, avui s'havia de decidir simplement si la llei seria debatuda o no al Parlament en les futures sessions, una decisió que crec que la cambra no hauria de tenir el dret de prendre si ja s'han recollit milers de signatures. L'absència de debat ha impedit, doncs, que s'aportin els estudis científics necessaris (a favor i en contra) o les ponències dels experts (a favor i en contra) o els estudis econòmics (a favor i en contra).

Aquest pervers mecanisme legal de les ILP és una deslleialtat a la democràcia, un menyspreu a la iniciativa ciutadana. Els partits que han votat "no al debat" han rebutjat, doncs, que la ciutadania pugui presentar un projecte de llei directament, prefereixen tenir el monopoli del que es coneix com a iniciativa legislativa: queda clar, doncs, que només el govern i només el Parlament la poden exercir. PP, PSC i CiU només ens esperen cada quatre anys, doncs que no comptin mai més amb mi.

Esquerra i Iniciativa són els partits que defensaven el contingut (o bona part) de la ILP. Ja sabíem que estaven sols. Però avui no s'han quedat sols defensant un planeta sostenible: avui s'han quedat sols defensant la democràcia.

El compromís permanent: els petits gestos són poderosos

Tinc la sort de viure en un poble no gaire gran enmig de vinyes i alguna muntanya, un poble normal vaja. Això em permet treure a passejar amb llibertat i sense corretja la meva gossa, m'ho permeto perquè ella és molt pacífica i no hi ha ningú que es pugui espantar (de fet, no faria mal ni a un lladre que entrés a casa...!). Mentre ella campa pel seu aire i juga amb els gossos del veïnat i els cavalls d'una finca de la vora jo vaig seguint el camí escoltant música amb els auriculars i vigilant-la. És un recorregut curt, de 20 minuts, que miro de fer cada dia o, com a molt, cada tres dies.

Ahir dissabte al vespre, a les 9, quan ja no feia calor, vaig treure-la per fer la ruta habitual. Ja estava a la meitat del camí, a la petita vall on hi ha la vinya dels Roig, i en aquesta mateixa vinya la gossa es va aturar a ensumar i observar alguna cosa encuriosida. Com que la vaig veure quieta i amatent vaig entrar a la vinya per veure què era. Era una puput com la d'aquesta fotografia, idèntica. Estava ferida a l'ala dreta, i al sentir que m'acostava va començar a saltar per escapar-se. No va costar gens agafar-la. Com que trigaria el mateix en fer marxar enrere que a continuar el passeig, vaig decidir seguir el camí, durant el qual l'ocell es va cagar sobre les meves mans que li impedien saltar. Jo, gossa i puput vam entrar al poble sota l'espectació de les criatures que jugaven al carrer, que ja de per si acostumen a venir per jugar amb la gossa però que aquesta vegada es van concentrar en l'ocell ferit.

Un cop a casa vaig trucar a la meva veterinària. Bé, la de la meva gossa, és clar. Jo no en tenia ni idea del que havia de fer perquè no m'hi havia trobat mai, només sabia que havia de fer alguna cosa per aquella puput perquè és una espècie que ja ha entrat en perill d'extinció. Em va explicar que el que havia de fer era trucar els Agents Rurals (per qui li pugui interessar: 935740036) perquè duguessin l'animal en qüestió a un dels diversos centres de recuperació de fauna salvatge que hi ha a Catalunya. Aquesta nit la puput l'ha passada a la meva habitació, dins d'una caixa de sabates foradada sense aigua. Ara pensareu: "Hòstia, que ranci el tio...!" o "Que despistat!" (els que em coneixeu sabeu que ho sóc una mica). Res d'això. Em van explicar que sota cap concepte li havia de deixar aigua dins de la caixa. Per què? Perquè es moren! Em vaig quedar glaçat perquè és el que de ben segur hauria fet si no m'hagessin alertat del contrari. Tampoc li he donat menjar perquè em van dir que ja ho farien al centre de recuperació.

Finalment aquest matí s'ha presentat l'agent rural 2081 a casa meva. De primer ha mirat l'animal i ens ha dit que aquella au era una puput (fins aquell moment a casa havíem cregut tots que era alguna mena de picasoques pel bec prominent que tenia, tot i que el fet que el tingués corbat ja ens hauria d'haver fet deduir que no era per fer forats en els arbres sinó per caçar insectes). També ens ha dit que era un pollastre, és a dir, que tot just acabava d'entrar a la maduresa. L'agent 2081 ha aixecat una acta de la recollida de la puput i l'hem signat els dos. Allí consta on s'ha trobat, en quin estat i el lloc on la portaran: El centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa. I finalment han marxat tots dos. Fi de la història.

Tot això ho explico per demostrar que la iniciativa pròpia que jo demano a cada un dels individus de la nostra societat és una qüestió de compromís. No demano, en cap cas, que fem d'herois del medi ambient ni de cap altra qüestió. Es tracta, simplement, de fer gestos com aquest, que no costen absolutament res més que el gest i un parell de trucades. Gestos petits potser, però que si són permanents, continuats, repetits en el temps, seran poderosos com deia el capità Planeta quan jo era un infant.

Si no t'agrada, fes-ho tu

Estic content. Molt content. Avui dia potser hi ha una crisi econòmica que amenaça l'economia productiva de la nostra societat (i també la capacitat redistributiva dels estats), un espoli fiscal que amenaça greument l'estat del benestar dels catalans (i també la nostra productivitat), la històrica catalanofòbia dels nostres veïns que es neguen a comprendre el que som, i tants altres problemes... Ves, segurament no és estrany que augmenti la desmotivació política veient un panorama tant negatiu.

Però deia que estic content perquè enmig d'aquestes circumstàncies hi ha gent que no defalleix, hi ha gent que pren la iniciativa per tal de canviar-les. Ahir un grup nombrós de militants d'Esquerra Republicana es van reunir descontents amb els resultats que està aportant (o no aportant, depèn de com es miri) el segon tripartit a la Generalitat. Afirmen que és aquesta manca d'objectius i de fruits la causa de la pèrdua de votants dels últims tres anys que ha patit aquesta formació política. Allò no era pas una conversa de cafè, on els tertulians acostumen expressar frívolament la seva opinió personal de "que malament va tot" o "quina merda de polítics", etc. Aquest grup de militants d'Esquerra Republicana són conscients que ells també són polítics; de fet en una democràcia cada ciutadà i ciutadana és un polític. El que els diferencia de tanta altra gent és que no es limiten a fer d'espectadors sinó que debaten i acaben prenent decisions del que han de fer. Aquestes decisions no són irrellevants, benvolgut lector, perquè et poden afectar. De fet tinc el convenciment que la direcció del partit que presideix Joan Puigcercós haurà d'escoltar aquestes demandes (o de grat o forçat per les circumstàncies).

Però, quines són aquestes decisions que van prendre i que ens poden afectar a tothom? Resumint el que s'extreu del seu lloc web, aquell grup de militants van concloure que al govern de la Generalitat s'hi ha de ser per resoldre els problemes estructurals que tenim els catalans: la manca de sobirania política i l'espoli fiscal. O el que és el mateix: a la Generalitat no s'hi ha de ser per fer de buròcrates d'una administració autonòmica, sense aspirar a millorar-la. El finançament de Catalunya ja sabem a hores d'ara que fallarà, perquè l'Espanya del PP i del PSOE no té cap interès en deixar de percebre cada any els 22.000 milions d'€ que els regalem. Com a molt està disposada a reduïr l'espoli fiscal català en 2.000 milions. El que en el fons li han demanat els militants d'Esquerra Independentista és que si el PSC no trenca amb aquest PSOE cal que Esquerra Republicana es plantegi canviar la política actual d'aliances, perquè no serveix per solucionar els problemes estructurals del país.

Veurem canvis a la política catalana. N'estic segur. I aquests canvis seran possible gràcies a gent com la que ahir va dedicar un dissabte per fer-los possible. No és la feina d'un dia, és una feina constant de d'analitzar la realitat i de marcar objectius i estratègies. De fet els 6 punts genèrics extrets del seu web i que jo he resumit al paràgraf anterior són ells mateixos un resum de tot un document que ahir van aprovar en assemblea. Ningú ha dit que canviar la realitat sigui fàcil, però és qüestió de tenir iniciativa pròpia, és qüestió de posar-s'hi.

Guanya l'abstenció

Sé que no agradarà gaire la següent valoració que faré de l'abstenció, però com que aquesta setmana els mitjans de comunicació faran totes les valoracions políticament correctes jo publicaré una altra perspectiva que també és certa.

Ahir, 7 de juny del 2009, es van celebrar les eleccions per escollir els escons del Parlament Europeu. Només va votar el 37'5% de tota la població amb dret a vot. És a dir: un 62'5% NO va anar als col·legis electorals. Aquest fet té moltes causes... Perdó: millor dir que té moltes explicacions, ja que aquí la lògica no hi té res a veure. Deia que aquest fet té moltes explicacions: que si la gent aprofita el dia de festa, que si els polítics només es barallen, que si les campanyes no serveixen per explicar projectes sinó per desgastar els altres partits, que si el Parlament Europeu genera rebuig i en realitat serveix de poc... etc, etc. Tot això té una part de raó, potser sí.

Però la gran causa de la poca participació electoral de la societat catalana (i europea i occidental en general) és la manca d'interès d'aquesta mateixa societat en la política que la governa. Si no fos per les campanyes dels partits polítics, que revifen l'interès de la seva clientela més directa els quinze dies abans, m'hi jugo els penjolls que la participació encara seria més baixa. La gent no s'interessa pels afers públics ni del poble/barri on viu, ni del seu país, ni del món. No llegeix mai ni s'informa activament de les decisions que es prenen o es deixen de prendre a les seus públiques on els representants dels milions de persones de la nostra societat es posen d'acord o expliquen perquè no ho fan (independentment de la qualitat d'aquests acords o les explicacions dels no acords).

Per què? Bé, segurament destinem moltes hores a treballar (o a estar al lloc de treball), segurament la vida és massa monòtona com per destinar el temps lliure a prendre la iniciativa política en comptes d'anar a beure amb els amics o veure repetidament les mateixes pel·lícules a la televisió.

És més fàcil culpar els polítics de ser tots iguals (curiós quan a casa tenim cinc partits parlamentaris amb diferències de programa i d'ideologia bastant notables), de voler tots la poltrona (curiós, quan l'objectiu dels programes polítics no és pas fer discursos sinó ser aplicats des de les "poltrones" del govern), acusar els partits que no es posen mai d'acord (com per exemple quan no hi ha un "pla comú contra la crisi") o acusar-los del contrari (quan fan coalicions perquè estan d'acord en alguns temes), etc. etc. I tots aquests prejudicis es veuen constantment subratllats per uns mitjans de comunicació superficials (també TV3) que fan uns informatius de titular, sense investigar causes ni conseqüències (en contra del que pugui semblar: les decisions dels partits polítics, a la oposició o al govern, SÍ acostumen a tenir una lògica) i sense comprensió del fons; almenys pel que fa a les seccions de política.

Si la gent tingués interès per la política que ens governa l'actitud d'anar a votar que mostra el noi d'aquest dibuix d'aquí sobre seria habitual en el nostre electorat. Si la gent s'interessés per la política que ens governa militaria en un partit polític per poder aplicar el sue programa elaborat a partir de la seva ideologia.

I aquesta última reflexió em duu a pensar: potser la causa profunda de la desmotivació política sigui precisament que els individus manquen d'una ideologia pròpia, coherent i consistent. Potser és que més enllà de la feina i l'oci, més enllà del dia a dia quotidià, més enllà d'algunes proclames genèriques poc estructurades en un discurs coherent, més enllà de tot això tenim uns individus buits. Potser és que la gent és queixa de tot sense saber exactament què vol.