La necessitat d'una política exterior pròpia: avui Copenhaguen, demà...

De tant en tant també la Generalitat té bones iniciatives, cal reconèixer-ho. Llegeix-ho a l'Avui que Catalunya serà present a la cimera del clima que fan a Copenhaguen tot i no ser un estat. És important que destinem recursos per ser presents als fòrums internacionals on hi puguem tenir un paper. Per dues raons: La primera perquè és la nostra obligació de posar el nostre granet de compromís en els objectius globals del nostre planeta, en aquest cas el d'assumir les mesures concretes per tal de minimitzar el canvi climàtic per sota de l'augment dels 2 graus centígrads. La segona raó és, com ho és per qualsevol altre país, per interès propi.

Molts interessos estratègics hi tenim, en l'escena internacional. Aconseguir seleccions esportives pròpies, per exemple. O aconseguir inversions perquè vinguin a casa nostra a crear ocupació, o buscar mercats per les nostres empreses. I aquests interessos els estem aconseguint negociant amb els agents internacionals com passa a Copenhaguen o obrint les nostres particulars ambaixades allí on creiem que podem aconseguir quelcom. En el cas de la cimera del Clima, ens permet que els diversos estats del món ens vegin, ens coneguin, sàpiguen que hi som presents i hi participem. Perquè aquest fet normalitza la nostra presència en aquests fòrums. Certament no som un estat i no tenim la capacitat de decisió que té Espanya. Però visualitzem el nostre compromís a què abans em referia. I posem sobre les taules de debat internacional els nostres interessos estratègics, els negociem, els pactem i trobem punts en comú amb la resta d'estats. Whasington, Paris, Londres, Berlín ... saben que hi som i què demanem, és a dir que saben que amb nosaltres s'hi pot pactar, avui i en el futur.

Algú potser estarà pensant que això és poca cosa i que en aquests temps de crisi no hi hauríem de destinar recursos. S'equivoquen. Per alguna cosa serà que Espanya utilitza la diplomàcia bruta per tal d'impedir la nostra política exterior, tal i com explica la notícia de l'Avui i com ha passat moltes vegades en el passat (us en recordeu de Fresno?).

I fins i tot algun il·lús podria negar la major, i pensar que Espanya ja cuida pels interessos de tots els espanyols. Que no s'equivoqui perquè ells a nosaltres no ens hi consideren i per tant passen dels nostres interessos: Si a l'interior de l'estat ens roben cada any el 10% del PIB que produïm per subvencionar la improductivitat de la resta de l'estat, què no farà en l'escena internacional? Doncs el mateix, i més: vetllar per la seva economia, per les seves fàbriques i pels seus recursos.
.

El record de les vacances

M'adono del fet que feia un mes sencer que no actualitzava el bloc (estic segur, però, que no dec haver estat pas l'únic de la catosfera), i no perquè hagi estat de vacances tot el mes sencer... La veritat és que em feia mandra penjar les fotos... Si ja ho sé, estic molt gos... Però què voleu? Amb la calor que ha fet... No és que no sigui senzill, no, però aquest any no he fet fotografies sinó que he filmat les vacances amb una càmera de vídeo; i, és clar, un cop aquí la feina d'editar vídeo se m'ha fet una muntanya (tenia 50 gigues de filmació!). Un cop editat i gravat en un DVD he fet captures de pantalla del vídeo i aquestes són les que us penjo (triades en minuts aleatoris del primer dels tres DVD). Han estat unes vacances tranquil·les, de turisme familiar i cultural per l'interior del nostre país.

Concert de música clàssica al pati gòtico-renaixentista de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, actual seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. El concert el feien mestres de l'Acadèmia Internacional de Música de Solsona.

Ella és la coreana Seon-hee Myong, que s'inicià al piano als tres anys d'edat i als nou ja debutava en un concert de sonates de Ludwig van Beethoven. El seu talent era tal que als tretze ja era solista a la Orquestra Nacional de Corea. Posteriorment va anar a estudiar als EUA, i ha actuat com a solista en grups de música de cambra en tots els continents. Actualment viu i treballa a Catalunya.

Passejant pel Carrer Estret del poble de la Donzell d'Urgell. On, certament, el nom fa la cosa.

Uns nens juguen amb la meva gossa, que sembla una mica resignada... XD

L'església de la Donzell d'Urgell, del s. XV. Una de les poques esglésies catalanes que no és ni romànica, ni gòtica, ni barroca, ni neoclàssica: sinó renaixentista.

El premi a tanta paciència és una visita al riu, que sé que li encanta. El riu Boix baixa de la serra del Montsec de Rúbies fins a desembocar al Segre, a l'altura de Baldomar.

L'imponent Montsec d'Ares, amb la vila d'Àger als peus (si veniu per aquí us recomano anar a menjar a Ca la Mercè, a les cases de Fontdepou: gent de la terra que fa molt bona cuina i segueixen els preceptes de l'slow food).

L'inici del congost de Mont-rebei per la cara sud. Al primer pla el pantà de Canelles, a la dreta el Montsec d'Ares i a l'esquerra el Montsec d'Estall.

Des del mateix punt, però enfocant a l'esquerra, l'ermita encimbellada de la Pertusa, amb el llarg pantà de Canelles al fons. Romànica del s. XI.

I finalment una imatge que costa molt de veure des de tan a prop: un estol d'una vintena llarga de voltors prenent el sol a la plana d'Urgell. Els voltors baixen cada matí des de les serres del Montsec a buscar menjar a la plana i, a la tarda, se n'entornen altre cop. Cada dia els vèiem volant al cel, però en aquest precís moment vam tenir la sort de topar-nos-hi al camp del costat de la carretereta que estàvem seguint.

El compromís permanent: els petits gestos són poderosos

Tinc la sort de viure en un poble no gaire gran enmig de vinyes i alguna muntanya, un poble normal vaja. Això em permet treure a passejar amb llibertat i sense corretja la meva gossa, m'ho permeto perquè ella és molt pacífica i no hi ha ningú que es pugui espantar (de fet, no faria mal ni a un lladre que entrés a casa...!). Mentre ella campa pel seu aire i juga amb els gossos del veïnat i els cavalls d'una finca de la vora jo vaig seguint el camí escoltant música amb els auriculars i vigilant-la. És un recorregut curt, de 20 minuts, que miro de fer cada dia o, com a molt, cada tres dies.

Ahir dissabte al vespre, a les 9, quan ja no feia calor, vaig treure-la per fer la ruta habitual. Ja estava a la meitat del camí, a la petita vall on hi ha la vinya dels Roig, i en aquesta mateixa vinya la gossa es va aturar a ensumar i observar alguna cosa encuriosida. Com que la vaig veure quieta i amatent vaig entrar a la vinya per veure què era. Era una puput com la d'aquesta fotografia, idèntica. Estava ferida a l'ala dreta, i al sentir que m'acostava va començar a saltar per escapar-se. No va costar gens agafar-la. Com que trigaria el mateix en fer marxar enrere que a continuar el passeig, vaig decidir seguir el camí, durant el qual l'ocell es va cagar sobre les meves mans que li impedien saltar. Jo, gossa i puput vam entrar al poble sota l'espectació de les criatures que jugaven al carrer, que ja de per si acostumen a venir per jugar amb la gossa però que aquesta vegada es van concentrar en l'ocell ferit.

Un cop a casa vaig trucar a la meva veterinària. Bé, la de la meva gossa, és clar. Jo no en tenia ni idea del que havia de fer perquè no m'hi havia trobat mai, només sabia que havia de fer alguna cosa per aquella puput perquè és una espècie que ja ha entrat en perill d'extinció. Em va explicar que el que havia de fer era trucar els Agents Rurals (per qui li pugui interessar: 935740036) perquè duguessin l'animal en qüestió a un dels diversos centres de recuperació de fauna salvatge que hi ha a Catalunya. Aquesta nit la puput l'ha passada a la meva habitació, dins d'una caixa de sabates foradada sense aigua. Ara pensareu: "Hòstia, que ranci el tio...!" o "Que despistat!" (els que em coneixeu sabeu que ho sóc una mica). Res d'això. Em van explicar que sota cap concepte li havia de deixar aigua dins de la caixa. Per què? Perquè es moren! Em vaig quedar glaçat perquè és el que de ben segur hauria fet si no m'hagessin alertat del contrari. Tampoc li he donat menjar perquè em van dir que ja ho farien al centre de recuperació.

Finalment aquest matí s'ha presentat l'agent rural 2081 a casa meva. De primer ha mirat l'animal i ens ha dit que aquella au era una puput (fins aquell moment a casa havíem cregut tots que era alguna mena de picasoques pel bec prominent que tenia, tot i que el fet que el tingués corbat ja ens hauria d'haver fet deduir que no era per fer forats en els arbres sinó per caçar insectes). També ens ha dit que era un pollastre, és a dir, que tot just acabava d'entrar a la maduresa. L'agent 2081 ha aixecat una acta de la recollida de la puput i l'hem signat els dos. Allí consta on s'ha trobat, en quin estat i el lloc on la portaran: El centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa. I finalment han marxat tots dos. Fi de la història.

Tot això ho explico per demostrar que la iniciativa pròpia que jo demano a cada un dels individus de la nostra societat és una qüestió de compromís. No demano, en cap cas, que fem d'herois del medi ambient ni de cap altra qüestió. Es tracta, simplement, de fer gestos com aquest, que no costen absolutament res més que el gest i un parell de trucades. Gestos petits potser, però que si són permanents, continuats, repetits en el temps, seran poderosos com deia el capità Planeta quan jo era un infant.