Ara sí: CENSURA

No som a l'altre cantó del planeta. Som a un país veí al nostre, amb el qual, de fet, compartim el mateix estat: Euskal Herria.

Llegeixo a Mèdia.cat i el Directe.cat, els qual es fan ressò d'una notícia del diari basc Deia, que la nova Euskal Telebista fruit del pacte PSOE-PP a Euskadi acaba de destituir dues periodistes de la televisió basca. A més a més han tingut com a premi afegit la dimissió de la cap de la secció de política en desacord amb el que és una evident depuració de professionals. El motiu de les destitucions? Mostrar les reaccions en contra de la detenció d'aquest cap de setmana d'Otegui i altres membres de l'independentisme basc (la meva opinió sobre aquest afer la comparteixo amb el Pere). Ull! També havien mostrat les reaccions a favor de les detencions! Per tant no és que les periodistes no haguessin fet la seva feina amb rigor! És, evidentment, una depuració per mostrar també una part de la realitat existent.

Quan a Catalunya la classe periodística es posa les mans al cap quan es diu que el poder públic ha d'establir els criteris del treball periodístic de la seva pròpia televisió pública sota els paràmetres d'un marc referencial català a través del llibre d'estil, sense que això signifiqui seleccionar notícies = democràcia; a Euskadi es depuren periodistes per mostrar la realitat objectiva de les notícies = totalitarisme. No he vist CAP altre mitjà català fer-se'n ressò. Quins nassos!

Ètiques i periodismes a banda. Quin és el resultat pràctic que es produeix? Els nacionalismes llibertaris com el basc i el català no podem queixar-nos ni fer que els periodistes de les televisions autonòmiques parlin en la llengua pròpia i tractin sobretot les notícies pròpies i la societat pròpia. En canvi el nacionalisme imperialista castellà pot vetar notícies impunement.

Quan el 1983 naixia la televisió catalana va estar fent país durant molts anys, que significa construir l'imaginari social català. Mica en mica, però, ha anat variant aquesta política i el resultat és afavorir l'imaginari castellà a Catalunya, com denunciava fa dos posts.

Conclusió pràctica i objectiva: hi ha dues vares de mesurar. Què cal fer a la televisió pública catalana? Recordar als periodistes que ells són els professionals de la base, però no els propietaris de TV3, i evidenciar-los la diferència entre censurar/manipular, que és el que fan a Euskadi o al País Valencià, i dirigir/orientar, que és el que s'ha de fer a Catalunya i el que fan a tots els països civilitzats europeus. La primera opció és absolutament menyspreable. La segona és el dret democràtic d'un país a fixar els objectius de la seva televisió pública i nacional.

.

Ni aquí ni a enlloc!

Altre cop ETA torna a actuar a casa nostra. Aquesta vegada a Calvià, municipi de les Illes Balears a prop de la capital.

Des d'aquest bloc sempre he defensat que la gent ha de tenir iniciativa pròpia per fer progressar els seus ideals, en comptes de lamentar-se arrapapada al sofà. Però naturalment la iniciativa pròpia no engloba l'ús de la violència, ni indiscriminada ni focalitzada. En qualsevol guerra hi ha víctimes "col·laterals" que no són combatents (ahir mateix a Burgos 56 ferits) les quals la seva integritat física i psicològica ha estat violada sense cap justificació moral, i això és inadmissible. A banda que, lògicament, i pensessin el que pensessin fins ara de la causa independentista que defensa ETA, a partir d'avui segur que en seran recelosos, sinó obertament contraris. No ho puc criticar.

Estic segur que l'estat espanyol usa tota la seva força de funcionaris (policies, espies, buròcrates, etc.) per tal de posar pals a les rodes als qui defensem l'autodeterminació democràtica dels pobles. Però aquest no és motiu per respondre amb uns mètodes molt pitjors com són la violència i les armes: perquè divideix la societat en blocs estancs, perquè bandeja els arguments i el debat racional, i perquè en un context de pau ni tant sols és un mètode pràctic (encara que molts considerem la presència de la policia nacional, l'exèrcit i la guàrdia civil com a forces d'ocupació).

La independència s'aconseguirà amb l'ús d'arguments que convencin les persones suficients per aconseguir una majoria social. La independència s'aconseguirà demostrant la capacitat pròpia d'autogovernar-se. La independència s'aconseguirà mantenint i evolucionant la nostra identitat nacional pròpia. La independència s'aconseguirà saltant-se l'ordre jurídic antidemocràtic que impedeix fer referèndums d'autodeterminació. Però la independència no s'aconseguirà a punta de pistola. No ho va aconseguir la IRA a Irlanda del Nord (més organitzada i amb més acceptació social), tampoc ho aconseguirà la ETA a Euskal Herria. En una Europa pacífica de classes mitjanes els mètodes revolucionaris o bèl·lics ja no són efectius. Segurament ho fóren en altres èpoques, ja no.

Companys i companyes de l'ETA, jo també vull la independència d'Euskal Herria, però no comparteixo en absolut el vostre mètode, i us demano que l'abandoneu perquè cap espanyol ha de morir per assolir-la. Tampoc cap balear, valencià o català.