La realitat és clara, només cal democràcia

Aquests dies em vénen nausees de comprovar (com si no ho sabés ja...) a quina banda de la trinxera se situa cadascú. De veure com els nostres enemics usen totes les eines disponibles travessant la frontera de la democràcia:

Un gobierno de España que porta als tribunals una innocent consulta popular si es demanen coses que interessen a la gent, el seu advocat que és un antidemòcrata falangista, una jutgessa que es passa la llei per la figa dient que l'ajuntament sobrepassa les seves competències quan la consulta no la fa pas ell, i prohibint a l'ajuntament que doni suport a aquesta iniciativa (exemples del que hauria de fer un buen ayuntamiento o otro buen ayuntamiento), un fiscal que vol que els violents intimidin la ciutadania d'Arenys, etc.

Com ja vaig dir no sé quan, l'estat usarà tota la seva força d'espies, buròcrates, soldats i colons per evitar un referèndum. Això que estem vivint només és la punta de l'iceberg que la gent valenta d'Arenys de Munt ha fet aflorar a la superfície. Cal estar preparats pel dia que anem de debò, perquè llavors serà molt pitjor: de la invasió del Palau de la Generalitat en amunt.

Nosaltres hem de demostrar també la nostra pròpia musculatura. Per això és important que sortim al carrer a demostrar quants som i forçar la maquinària. Començant per les nostres pròpies eines: Hem d'exigir als nostres polítics què estan fent per defensar aquest país, exigir-los fulls de ruta clars. La via autonomista s'ha acabat, i és evident que no en tenim prou perquè el nivell de vida dels catalans està en risc per culpa d'aquesta dependència amb Espanya. El mateix conseller Castells al minut 0:33 d'aquest vídeo admet que les eines de la Generalitat autonòmica per sortir de la crisi són poques i ja s'han utilitzat totes, que qui no fa el que hauria de fer és el gobierno de España. I doncs, què esperem per arreglar-nos nosaltres mateixos els nostres problemes? Perquè hem de desesperar-nos amb els que ho haurien de fer per nosaltres? Ja ho diu la dita: Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit.

Jo dic "No" al finançament, encara que a ningú li importi

No a aquest finançament. A Catalunya no farem cap referèndum per ratificar si aquest finançament compleix amb el nostre Estatut o no, però per si de cas ja avanço que jo dic "no". Crec sincerament que el govern català s'està equivocant molt amb l'acceptació del finançament que ha proposat el govern espanyol de Madrid.

Com ja vaig dir al seu moment: el pressupost de la Generalitat de Catalunya va tenir un dèficit de 4.800 milions € només a l'any 2008. El nou finançament ens en dóna tant sols 3.800 milions en 4 anys! Com pot ser que els catalans paguem cada any 22.000 milions € i només ens en tornin 3.800 durant 4 anys? A quin altre racó de l'Europa civilitzada es dóna una relació tan subalterna com aquesta? A més, aquell dèficit es va cobrir amb avançaments que ens va donar el govern espanyol, avançaments que haurem de tornar properament d'aquests 3.800, és a dir: encara que la xifra sigui petita en cap cas arribarà aquest flux monetari a Catalunya. Senyors de la Cambra de Comerç i de Foment del Treball, sindicats UGT i CCOO: prengui'n nota.

A sobre, això de 3.800 milions € és una xifra que, a banda d'insuficient, és absolutament inventada. La ministra espanyola d'economia Elena Salgado es va negar a confirmar que Catalunya rebria aquests diners, de fet ja s'ha dit que si se sumen les xifres que cada autonomia espera rebre se superen els 11.000 milions que s'han de repartir, així que algú està mentint, i com sempre els perjudicats serem nosaltres (sinó que algú em digui l'última promesa que el govern espanyol hagi complert amb Catalunya...).

Esquerra té raó quan diu que l'Estatut, el qual aquest partit va rebutjar, no permetia exigir res més. Però si llavors el va rebutjar precisament perquè el PSOE i CiU havien retallat l'apartat del finançament, per què avui l'aproven si aquest és el mateix? Que CiU són incoherents i els socialistes uns mentiders ja ho sabíem. La novetat és que Esquerra, després que el 2003 i el 2006 poséssin els grans temes pendents d'aquest país a debat (autogovern i finançament) quan la resta els ignorava; avui dia, 2009, la mateixa Esquerra se n'oblidi per tal de poder sortir a la foto. Em pregunto com s'ho farà a partir d'ara per reclamar el concert econòmic, si ha acceptat la LOFCA.

Per acabar, no em voldria privar de fer una breu reflexió sobre les fotos polítiques. I és que me'n faig creus de la poca vergonya dels mitjans de comunicació a l'hora de fer-les: El 2006 la foto de l'Estatut es va vendre des de tots els mitjans de comunicació (des de TV3 a la Vanguardia) de manera positiva, com un avanç indiscutible per Catalunya i que s'havia d'acceptar. Es va deixar sense cobertura mediàtica tota posició contrària (com per exemple la manifestació del 18 de febrer). Malgrat la campanya descarada que van fer els periodistes, el referèndum va ser un fracàs rotund: només va anar votar el 49% de la població (i d'aquests només fou el 73% que el va aprovar), ni tant sols la meitat de la ciutadania (en canvi a les següents eleccions la participació va ser del 70% cosa que prova que la societat catalana no és que estigui desmobilitzada sinó que va reaccionar amb desconfiança davant d'aquell Estatut que era rebutjat pel partit més catalanista del Parlament).

En canvi la foto que s'està fent ara el 2009 sobre l'acord de finançament no és pas la mateixa: aquest cop els mitjans de comunicació estan fent la feina que els pertoca de contrastar la informació: es dóna àmplia cobertura a la posició contrària de CiU, s'analitza concretament l'acord, se'ns explica el perquè no es pot aplicar el principi d'ordinalitat, etc. Aquest criticisme sobtat em fa molt mala espina.

Bé, això és el que penso. Sobre el tema nuclear d'aquest post: us deixo un vídeo de la degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que explica perquè aquest acord de finançament no és bo per Catalunya:

Un dia trist per la iniciativa pròpia

Sí, ho he de reconèixer, avui ja no estic tant content. Ja no pel fet que el meu parlament hagi rebutjat la prohibició dels transgènics a Catalunya que jo recolzava (els quals es van expandint irremeiablement i contaminen els conreus ecològics sense que s'hi pugui fer res), que també. El motiu és, sobretot, la forma indignant de com s'ha rebutjat: De la pitjor manera com ho pot fer una cambra legislativa, arxivant l'expedient sense ni debatre el projecte de llei.

El Parlament és la seu dels molts pensaments que afloren al si de la nació, on els nobles representants de la nostra societat inicien els temes de debat, exposen els seus arguments en pro i en contra, cadascú segons la seva legítima ideologia, i finalment prenen una decisió que haurà de respectar tothom. Però per tal de fer una democràcia més participativa el nostre sistema preveu que la ciutadania també pugui presentar els seus temes de debat, els seus projectes de llei, un cop hagi demostrat que és una qüestió que preocupa a un nombre notable de la nostra societat, és clar: i això es pot fer a través de ILPs: Iniciatives Legislatives Populars Un mecanisme més per tal que aquella gent que pren la iniciativa i s'organitza pugui també incidir en la reforma i millora de societat en què vivim.

Jo ja sabia que les ILPs són una eina poc efectiva, ja que un cop arriba al Parlament els representants polítics poden girar-la del revés i, si volen, aprovar una llei en la posició radicalment contrària a l'esperit que tenia quan es va presentar. Un exemple hipòtetic: el procés final d'aquesta ILP hauria pogut ser perfectament una llei que protegís (més encara...) els transgènics a Catalunya i prohibís el cultiu ecològic, per exemple. Ei, i que consti, no ho critico pas tampoc: són els responsables escollits per la ciutadania els qui han de legislar trobant les majories necessàries a la cambra. El que és indignant, però, i que certament desconeixia, és que el Parlament tingui la potestat de prohibir-ne el debat de l'exposició dels arguments! Malgrat que s'hagin recollit moltes més de les cinquanta mil signatures que fan falta: s'han recollit un total de 105.000 signatures! (De les quals en són vàlides només 69.000 perquè un funcionari incompetent va donar uns papers legals on s'han de recollir les signatures en què no es demanava el DNI! I malgrat ser un error administratiu del parlament no les volen comptar ni rescabalar l'error!). El Parlament acaba d'insultar tota aquella gent que ha signat per un projecte en el que creu, però sobretot ha insultat tota aquesta gent que hem estat recollint les signatures confiant en el sistema. Un cop feta tota la feina, sense valorar-la ni discutir-ne els arguments, se'ns ha dit, simplement: "no".

Els partits del no: PP, PSC i CiU. He sentit l'explicació del no que ha donat el diputat convergent Josep Grau: genèrica i plena de mitges veritats o directament tòpics falsos (que no són perjudicials, que altres governs els permeten, que la ciència els avala, que són els pagesos qui els trien, etc.). Senyor Grau, avui no era el dia per exposar els seus arguments, com ja he dit abans absolutament legítims, avui s'havia de decidir simplement si la llei seria debatuda o no al Parlament en les futures sessions, una decisió que crec que la cambra no hauria de tenir el dret de prendre si ja s'han recollit milers de signatures. L'absència de debat ha impedit, doncs, que s'aportin els estudis científics necessaris (a favor i en contra) o les ponències dels experts (a favor i en contra) o els estudis econòmics (a favor i en contra).

Aquest pervers mecanisme legal de les ILP és una deslleialtat a la democràcia, un menyspreu a la iniciativa ciutadana. Els partits que han votat "no al debat" han rebutjat, doncs, que la ciutadania pugui presentar un projecte de llei directament, prefereixen tenir el monopoli del que es coneix com a iniciativa legislativa: queda clar, doncs, que només el govern i només el Parlament la poden exercir. PP, PSC i CiU només ens esperen cada quatre anys, doncs que no comptin mai més amb mi.

Esquerra i Iniciativa són els partits que defensaven el contingut (o bona part) de la ILP. Ja sabíem que estaven sols. Però avui no s'han quedat sols defensant un planeta sostenible: avui s'han quedat sols defensant la democràcia.

Si no t'agrada, fes-ho tu

Estic content. Molt content. Avui dia potser hi ha una crisi econòmica que amenaça l'economia productiva de la nostra societat (i també la capacitat redistributiva dels estats), un espoli fiscal que amenaça greument l'estat del benestar dels catalans (i també la nostra productivitat), la històrica catalanofòbia dels nostres veïns que es neguen a comprendre el que som, i tants altres problemes... Ves, segurament no és estrany que augmenti la desmotivació política veient un panorama tant negatiu.

Però deia que estic content perquè enmig d'aquestes circumstàncies hi ha gent que no defalleix, hi ha gent que pren la iniciativa per tal de canviar-les. Ahir un grup nombrós de militants d'Esquerra Republicana es van reunir descontents amb els resultats que està aportant (o no aportant, depèn de com es miri) el segon tripartit a la Generalitat. Afirmen que és aquesta manca d'objectius i de fruits la causa de la pèrdua de votants dels últims tres anys que ha patit aquesta formació política. Allò no era pas una conversa de cafè, on els tertulians acostumen expressar frívolament la seva opinió personal de "que malament va tot" o "quina merda de polítics", etc. Aquest grup de militants d'Esquerra Republicana són conscients que ells també són polítics; de fet en una democràcia cada ciutadà i ciutadana és un polític. El que els diferencia de tanta altra gent és que no es limiten a fer d'espectadors sinó que debaten i acaben prenent decisions del que han de fer. Aquestes decisions no són irrellevants, benvolgut lector, perquè et poden afectar. De fet tinc el convenciment que la direcció del partit que presideix Joan Puigcercós haurà d'escoltar aquestes demandes (o de grat o forçat per les circumstàncies).

Però, quines són aquestes decisions que van prendre i que ens poden afectar a tothom? Resumint el que s'extreu del seu lloc web, aquell grup de militants van concloure que al govern de la Generalitat s'hi ha de ser per resoldre els problemes estructurals que tenim els catalans: la manca de sobirania política i l'espoli fiscal. O el que és el mateix: a la Generalitat no s'hi ha de ser per fer de buròcrates d'una administració autonòmica, sense aspirar a millorar-la. El finançament de Catalunya ja sabem a hores d'ara que fallarà, perquè l'Espanya del PP i del PSOE no té cap interès en deixar de percebre cada any els 22.000 milions d'€ que els regalem. Com a molt està disposada a reduïr l'espoli fiscal català en 2.000 milions. El que en el fons li han demanat els militants d'Esquerra Independentista és que si el PSC no trenca amb aquest PSOE cal que Esquerra Republicana es plantegi canviar la política actual d'aliances, perquè no serveix per solucionar els problemes estructurals del país.

Veurem canvis a la política catalana. N'estic segur. I aquests canvis seran possible gràcies a gent com la que ahir va dedicar un dissabte per fer-los possible. No és la feina d'un dia, és una feina constant de d'analitzar la realitat i de marcar objectius i estratègies. De fet els 6 punts genèrics extrets del seu web i que jo he resumit al paràgraf anterior són ells mateixos un resum de tot un document que ahir van aprovar en assemblea. Ningú ha dit que canviar la realitat sigui fàcil, però és qüestió de tenir iniciativa pròpia, és qüestió de posar-s'hi.

El dèficit fiscal explicat amenament