Líders de pa sucat amb oli

Així no anem enlloc. De poc valen les grans posades en escena proclamant als quatre vents un canvi per Catalunya, de res serveix prometre que es governarà amb els millors, si el que vol ser president del país té unes conviccions tan febles.

Artur Mas creu que la llei del cinema ha posat el llistó massa alt: considera que el 50% de pel·lícules en català (a Catalunya) és demanar massa. Ho acabo de saber al llegir les últimes ratlles d'aquesta notícia sobre el lock out dels cinemes. És aquesta la seva promesa electoral definitiva sobre el tema? Sr. Mas, els catalans no ens ho mereixem. Si sense el pes del govern ni dels compromisos adquirits encara li manca decisió i lideratge en un afer que vol equiparar (que no normalitzar) la nostra llengua marginada dels cinemes, no crec que estigui preparat per dirigir el país cap a un futur millor.
.

La realitat és clara, només cal democràcia

Aquests dies em vénen nausees de comprovar (com si no ho sabés ja...) a quina banda de la trinxera se situa cadascú. De veure com els nostres enemics usen totes les eines disponibles travessant la frontera de la democràcia:

Un gobierno de España que porta als tribunals una innocent consulta popular si es demanen coses que interessen a la gent, el seu advocat que és un antidemòcrata falangista, una jutgessa que es passa la llei per la figa dient que l'ajuntament sobrepassa les seves competències quan la consulta no la fa pas ell, i prohibint a l'ajuntament que doni suport a aquesta iniciativa (exemples del que hauria de fer un buen ayuntamiento o otro buen ayuntamiento), un fiscal que vol que els violents intimidin la ciutadania d'Arenys, etc.

Com ja vaig dir no sé quan, l'estat usarà tota la seva força d'espies, buròcrates, soldats i colons per evitar un referèndum. Això que estem vivint només és la punta de l'iceberg que la gent valenta d'Arenys de Munt ha fet aflorar a la superfície. Cal estar preparats pel dia que anem de debò, perquè llavors serà molt pitjor: de la invasió del Palau de la Generalitat en amunt.

Nosaltres hem de demostrar també la nostra pròpia musculatura. Per això és important que sortim al carrer a demostrar quants som i forçar la maquinària. Començant per les nostres pròpies eines: Hem d'exigir als nostres polítics què estan fent per defensar aquest país, exigir-los fulls de ruta clars. La via autonomista s'ha acabat, i és evident que no en tenim prou perquè el nivell de vida dels catalans està en risc per culpa d'aquesta dependència amb Espanya. El mateix conseller Castells al minut 0:33 d'aquest vídeo admet que les eines de la Generalitat autonòmica per sortir de la crisi són poques i ja s'han utilitzat totes, que qui no fa el que hauria de fer és el gobierno de España. I doncs, què esperem per arreglar-nos nosaltres mateixos els nostres problemes? Perquè hem de desesperar-nos amb els que ho haurien de fer per nosaltres? Ja ho diu la dita: Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit.

Em sento representat per Artur Mas...?

Sí, és cert. A algú el sobtarà, però ahir, 24 de juliol del 2009, i sense que serveixi de precedent, qui millor em va representar al Parlament de Catalunya va ser Convergència i Unió (almenys parcialment: al final explico el per què).

Primer de tot, he de reconèixer que a l'últim post em vaig equivocar, no tenia tota la informació necessària: El finançament que ha acordat la Generalitat amb Espanya no compleix pas l'Estatutet del 2006, com vaig dir jo aquest dilluns. El motiu és que l'Estatut (retallat) que tenim vigent contempla, malgrat tot, que el finançament s'ha de fer tenint en compte les tres variables següents:

1. La Població: nombre d'habitants de Catalunya
2. La Immigració: les inversions necessàries per garantir una bona integració: aules d'acollida (sobresaturades), cursos de català (sobresaturats), etc.
3. El Cost diferencial: a Catalunya el cost de la vida és molt alt, a diferència d'Espanya: l'IPC és més alt (Índex de Preus al Consum), els salaris són iguals (els convenis salarials es fan majoritàriament iguals per tot l'estat), els preus i lloguers de l'habitatge són més alts, etc. Invertir 1000 euros a Catalunya té un impacte molt menor que invertir 1000 euros a Extremadura, per tant el finançament ha de tenir en compte aquest cost diferencial.

Doncs bé, el document del finançament de 76 pàgines acordat pel PSC, Esquerra i IC-V amb el Gobierno de España presidit pel PSOE només contempla 1 d'aquestes variables, la de la població. És igual que Catalunya tingui una proporció més alta d'immigrants respecte la població autòctona, és igual que viure a Catalunya sigui més car que a Espanya: tot això no compta, encara que la màxima llei catalana ho digui. La Generalitat de Catalunya ha pactat un acord que està per sota del mínim que els dóna la pròpia llei orgànica que és l'Estatut. I que consti: l'incompliment d'aquests dos criteris no és balder: només pel cost de la vida ja estem parlant de mils de milions d'euros que el nou finançament no tindrà en compte.

El cap de l'oposició també va recordar a la cambra que la Generalitat té un deute amb el Gobierno de España de 4.800 milions € [Apunt: ¡¿Quina puta merda d'estat és aquest en el qual es pot donar que aquesta comunitat autònoma pagui cada any 22.000 milions € a Espanya i el seu govern autonòmic encara quedi a deure!?], diners que hem de tornar en els propers anys. El finançament dels propers cinc anys que ens dóna (= torna) aquest acord de finançament són 3.800 milions €. ... Seré més explícit: algú s'ha adonat que els números del pressupost no quadren??

Aquestes dues coses són les que va denunciar Artur Mas ahir al matí al Parlament. El president Montilla no va poder contradir-lo: perquè és veritat que l'Estatut aprovat conté les variables d'immigració i de cost de la vida, i té raó Artur Mas i la ministra Salgado quan diuen que l'acord de finançament només contempla la població. I és veritat que tenim un deute astronòmic pendent de retornar al Gobierno de España. Per tal de desviar l'atenció el president Montilla va carregar contra el finançament que CiU va pactar el 2001. Chapeau! L'argument no podia ser "que bé que ho hem fet nosaltres"? Doncs serà "que malament que ho vau fer vosaltres"!. I olé!

En resum, que el valor de les lleis espanyoles (i l'Estatut del 2006 és una llei orgànica espanyola) no es calcula segons el contingut jurídic que té com passa a qualsevol estat civilitzat del planeta, sinó que sempre es calcula segons l'interès que hi tinguin els espanyols. El valor que li puguem donar els catalans (encara que ens ajustem escrupolosament a la lletra de les lleis) serà sempre subaltern al que li donguin els espanyols.

Per acabar i per tranquil·litzar aquella gent que em coneix: les coincidències amb CiU són purament circumstancials i s'acaben a aquí i a ahir. Artur Mas es nega reiteradament a fer el pas següent: que és assumir que el recorregut d'una Catalunya espanyola fa temps que s'ha esgotat i per tant cal apostar per fer una nova Catalunya lliure del llast espanyol. De fet, en el seu torn de rèplica Artur Mas va deixar clar que el seu objectiu és que es compleixi l'Estatut, no cap altre . De fet Artur Mas va oferir al tripartit de sumar-se a l'acord de finançament si el govern admet que aquest no arriba als mínims que fixa l'Estatutet. És a dir que està disposat avalar l'acord de finançament en contra dels principis que ell mateix va establir el 2006 en el pacte Mas - ZP si el tripartit accepta que l'error ha estat una mala negociació. Per tant queda clar, un cop més, que CiU continua sent incoherent amb ella mateixa i, de moment, no representa cap alternativa creïble.

Un dia trist per la iniciativa pròpia

Sí, ho he de reconèixer, avui ja no estic tant content. Ja no pel fet que el meu parlament hagi rebutjat la prohibició dels transgènics a Catalunya que jo recolzava (els quals es van expandint irremeiablement i contaminen els conreus ecològics sense que s'hi pugui fer res), que també. El motiu és, sobretot, la forma indignant de com s'ha rebutjat: De la pitjor manera com ho pot fer una cambra legislativa, arxivant l'expedient sense ni debatre el projecte de llei.

El Parlament és la seu dels molts pensaments que afloren al si de la nació, on els nobles representants de la nostra societat inicien els temes de debat, exposen els seus arguments en pro i en contra, cadascú segons la seva legítima ideologia, i finalment prenen una decisió que haurà de respectar tothom. Però per tal de fer una democràcia més participativa el nostre sistema preveu que la ciutadania també pugui presentar els seus temes de debat, els seus projectes de llei, un cop hagi demostrat que és una qüestió que preocupa a un nombre notable de la nostra societat, és clar: i això es pot fer a través de ILPs: Iniciatives Legislatives Populars Un mecanisme més per tal que aquella gent que pren la iniciativa i s'organitza pugui també incidir en la reforma i millora de societat en què vivim.

Jo ja sabia que les ILPs són una eina poc efectiva, ja que un cop arriba al Parlament els representants polítics poden girar-la del revés i, si volen, aprovar una llei en la posició radicalment contrària a l'esperit que tenia quan es va presentar. Un exemple hipòtetic: el procés final d'aquesta ILP hauria pogut ser perfectament una llei que protegís (més encara...) els transgènics a Catalunya i prohibís el cultiu ecològic, per exemple. Ei, i que consti, no ho critico pas tampoc: són els responsables escollits per la ciutadania els qui han de legislar trobant les majories necessàries a la cambra. El que és indignant, però, i que certament desconeixia, és que el Parlament tingui la potestat de prohibir-ne el debat de l'exposició dels arguments! Malgrat que s'hagin recollit moltes més de les cinquanta mil signatures que fan falta: s'han recollit un total de 105.000 signatures! (De les quals en són vàlides només 69.000 perquè un funcionari incompetent va donar uns papers legals on s'han de recollir les signatures en què no es demanava el DNI! I malgrat ser un error administratiu del parlament no les volen comptar ni rescabalar l'error!). El Parlament acaba d'insultar tota aquella gent que ha signat per un projecte en el que creu, però sobretot ha insultat tota aquesta gent que hem estat recollint les signatures confiant en el sistema. Un cop feta tota la feina, sense valorar-la ni discutir-ne els arguments, se'ns ha dit, simplement: "no".

Els partits del no: PP, PSC i CiU. He sentit l'explicació del no que ha donat el diputat convergent Josep Grau: genèrica i plena de mitges veritats o directament tòpics falsos (que no són perjudicials, que altres governs els permeten, que la ciència els avala, que són els pagesos qui els trien, etc.). Senyor Grau, avui no era el dia per exposar els seus arguments, com ja he dit abans absolutament legítims, avui s'havia de decidir simplement si la llei seria debatuda o no al Parlament en les futures sessions, una decisió que crec que la cambra no hauria de tenir el dret de prendre si ja s'han recollit milers de signatures. L'absència de debat ha impedit, doncs, que s'aportin els estudis científics necessaris (a favor i en contra) o les ponències dels experts (a favor i en contra) o els estudis econòmics (a favor i en contra).

Aquest pervers mecanisme legal de les ILP és una deslleialtat a la democràcia, un menyspreu a la iniciativa ciutadana. Els partits que han votat "no al debat" han rebutjat, doncs, que la ciutadania pugui presentar un projecte de llei directament, prefereixen tenir el monopoli del que es coneix com a iniciativa legislativa: queda clar, doncs, que només el govern i només el Parlament la poden exercir. PP, PSC i CiU només ens esperen cada quatre anys, doncs que no comptin mai més amb mi.

Esquerra i Iniciativa són els partits que defensaven el contingut (o bona part) de la ILP. Ja sabíem que estaven sols. Però avui no s'han quedat sols defensant un planeta sostenible: avui s'han quedat sols defensant la democràcia.