Guanya l'abstenció

Sé que no agradarà gaire la següent valoració que faré de l'abstenció, però com que aquesta setmana els mitjans de comunicació faran totes les valoracions políticament correctes jo publicaré una altra perspectiva que també és certa.

Ahir, 7 de juny del 2009, es van celebrar les eleccions per escollir els escons del Parlament Europeu. Només va votar el 37'5% de tota la població amb dret a vot. És a dir: un 62'5% NO va anar als col·legis electorals. Aquest fet té moltes causes... Perdó: millor dir que té moltes explicacions, ja que aquí la lògica no hi té res a veure. Deia que aquest fet té moltes explicacions: que si la gent aprofita el dia de festa, que si els polítics només es barallen, que si les campanyes no serveixen per explicar projectes sinó per desgastar els altres partits, que si el Parlament Europeu genera rebuig i en realitat serveix de poc... etc, etc. Tot això té una part de raó, potser sí.

Però la gran causa de la poca participació electoral de la societat catalana (i europea i occidental en general) és la manca d'interès d'aquesta mateixa societat en la política que la governa. Si no fos per les campanyes dels partits polítics, que revifen l'interès de la seva clientela més directa els quinze dies abans, m'hi jugo els penjolls que la participació encara seria més baixa. La gent no s'interessa pels afers públics ni del poble/barri on viu, ni del seu país, ni del món. No llegeix mai ni s'informa activament de les decisions que es prenen o es deixen de prendre a les seus públiques on els representants dels milions de persones de la nostra societat es posen d'acord o expliquen perquè no ho fan (independentment de la qualitat d'aquests acords o les explicacions dels no acords).

Per què? Bé, segurament destinem moltes hores a treballar (o a estar al lloc de treball), segurament la vida és massa monòtona com per destinar el temps lliure a prendre la iniciativa política en comptes d'anar a beure amb els amics o veure repetidament les mateixes pel·lícules a la televisió.

És més fàcil culpar els polítics de ser tots iguals (curiós quan a casa tenim cinc partits parlamentaris amb diferències de programa i d'ideologia bastant notables), de voler tots la poltrona (curiós, quan l'objectiu dels programes polítics no és pas fer discursos sinó ser aplicats des de les "poltrones" del govern), acusar els partits que no es posen mai d'acord (com per exemple quan no hi ha un "pla comú contra la crisi") o acusar-los del contrari (quan fan coalicions perquè estan d'acord en alguns temes), etc. etc. I tots aquests prejudicis es veuen constantment subratllats per uns mitjans de comunicació superficials (també TV3) que fan uns informatius de titular, sense investigar causes ni conseqüències (en contra del que pugui semblar: les decisions dels partits polítics, a la oposició o al govern, SÍ acostumen a tenir una lògica) i sense comprensió del fons; almenys pel que fa a les seccions de política.

Si la gent tingués interès per la política que ens governa l'actitud d'anar a votar que mostra el noi d'aquest dibuix d'aquí sobre seria habitual en el nostre electorat. Si la gent s'interessés per la política que ens governa militaria en un partit polític per poder aplicar el sue programa elaborat a partir de la seva ideologia.

I aquesta última reflexió em duu a pensar: potser la causa profunda de la desmotivació política sigui precisament que els individus manquen d'una ideologia pròpia, coherent i consistent. Potser és que més enllà de la feina i l'oci, més enllà del dia a dia quotidià, més enllà d'algunes proclames genèriques poc estructurades en un discurs coherent, més enllà de tot això tenim uns individus buits. Potser és que la gent és queixa de tot sense saber exactament què vol.