El compromís permanent: els petits gestos són poderosos

Tinc la sort de viure en un poble no gaire gran enmig de vinyes i alguna muntanya, un poble normal vaja. Això em permet treure a passejar amb llibertat i sense corretja la meva gossa, m'ho permeto perquè ella és molt pacífica i no hi ha ningú que es pugui espantar (de fet, no faria mal ni a un lladre que entrés a casa...!). Mentre ella campa pel seu aire i juga amb els gossos del veïnat i els cavalls d'una finca de la vora jo vaig seguint el camí escoltant música amb els auriculars i vigilant-la. És un recorregut curt, de 20 minuts, que miro de fer cada dia o, com a molt, cada tres dies.

Ahir dissabte al vespre, a les 9, quan ja no feia calor, vaig treure-la per fer la ruta habitual. Ja estava a la meitat del camí, a la petita vall on hi ha la vinya dels Roig, i en aquesta mateixa vinya la gossa es va aturar a ensumar i observar alguna cosa encuriosida. Com que la vaig veure quieta i amatent vaig entrar a la vinya per veure què era. Era una puput com la d'aquesta fotografia, idèntica. Estava ferida a l'ala dreta, i al sentir que m'acostava va començar a saltar per escapar-se. No va costar gens agafar-la. Com que trigaria el mateix en fer marxar enrere que a continuar el passeig, vaig decidir seguir el camí, durant el qual l'ocell es va cagar sobre les meves mans que li impedien saltar. Jo, gossa i puput vam entrar al poble sota l'espectació de les criatures que jugaven al carrer, que ja de per si acostumen a venir per jugar amb la gossa però que aquesta vegada es van concentrar en l'ocell ferit.

Un cop a casa vaig trucar a la meva veterinària. Bé, la de la meva gossa, és clar. Jo no en tenia ni idea del que havia de fer perquè no m'hi havia trobat mai, només sabia que havia de fer alguna cosa per aquella puput perquè és una espècie que ja ha entrat en perill d'extinció. Em va explicar que el que havia de fer era trucar els Agents Rurals (per qui li pugui interessar: 935740036) perquè duguessin l'animal en qüestió a un dels diversos centres de recuperació de fauna salvatge que hi ha a Catalunya. Aquesta nit la puput l'ha passada a la meva habitació, dins d'una caixa de sabates foradada sense aigua. Ara pensareu: "Hòstia, que ranci el tio...!" o "Que despistat!" (els que em coneixeu sabeu que ho sóc una mica). Res d'això. Em van explicar que sota cap concepte li havia de deixar aigua dins de la caixa. Per què? Perquè es moren! Em vaig quedar glaçat perquè és el que de ben segur hauria fet si no m'hagessin alertat del contrari. Tampoc li he donat menjar perquè em van dir que ja ho farien al centre de recuperació.

Finalment aquest matí s'ha presentat l'agent rural 2081 a casa meva. De primer ha mirat l'animal i ens ha dit que aquella au era una puput (fins aquell moment a casa havíem cregut tots que era alguna mena de picasoques pel bec prominent que tenia, tot i que el fet que el tingués corbat ja ens hauria d'haver fet deduir que no era per fer forats en els arbres sinó per caçar insectes). També ens ha dit que era un pollastre, és a dir, que tot just acabava d'entrar a la maduresa. L'agent 2081 ha aixecat una acta de la recollida de la puput i l'hem signat els dos. Allí consta on s'ha trobat, en quin estat i el lloc on la portaran: El centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa. I finalment han marxat tots dos. Fi de la història.

Tot això ho explico per demostrar que la iniciativa pròpia que jo demano a cada un dels individus de la nostra societat és una qüestió de compromís. No demano, en cap cas, que fem d'herois del medi ambient ni de cap altra qüestió. Es tracta, simplement, de fer gestos com aquest, que no costen absolutament res més que el gest i un parell de trucades. Gestos petits potser, però que si són permanents, continuats, repetits en el temps, seran poderosos com deia el capità Planeta quan jo era un infant.