Jo dic "No" al finançament, encara que a ningú li importi

No a aquest finançament. A Catalunya no farem cap referèndum per ratificar si aquest finançament compleix amb el nostre Estatut o no, però per si de cas ja avanço que jo dic "no". Crec sincerament que el govern català s'està equivocant molt amb l'acceptació del finançament que ha proposat el govern espanyol de Madrid.

Com ja vaig dir al seu moment: el pressupost de la Generalitat de Catalunya va tenir un dèficit de 4.800 milions € només a l'any 2008. El nou finançament ens en dóna tant sols 3.800 milions en 4 anys! Com pot ser que els catalans paguem cada any 22.000 milions € i només ens en tornin 3.800 durant 4 anys? A quin altre racó de l'Europa civilitzada es dóna una relació tan subalterna com aquesta? A més, aquell dèficit es va cobrir amb avançaments que ens va donar el govern espanyol, avançaments que haurem de tornar properament d'aquests 3.800, és a dir: encara que la xifra sigui petita en cap cas arribarà aquest flux monetari a Catalunya. Senyors de la Cambra de Comerç i de Foment del Treball, sindicats UGT i CCOO: prengui'n nota.

A sobre, això de 3.800 milions € és una xifra que, a banda d'insuficient, és absolutament inventada. La ministra espanyola d'economia Elena Salgado es va negar a confirmar que Catalunya rebria aquests diners, de fet ja s'ha dit que si se sumen les xifres que cada autonomia espera rebre se superen els 11.000 milions que s'han de repartir, així que algú està mentint, i com sempre els perjudicats serem nosaltres (sinó que algú em digui l'última promesa que el govern espanyol hagi complert amb Catalunya...).

Esquerra té raó quan diu que l'Estatut, el qual aquest partit va rebutjar, no permetia exigir res més. Però si llavors el va rebutjar precisament perquè el PSOE i CiU havien retallat l'apartat del finançament, per què avui l'aproven si aquest és el mateix? Que CiU són incoherents i els socialistes uns mentiders ja ho sabíem. La novetat és que Esquerra, després que el 2003 i el 2006 poséssin els grans temes pendents d'aquest país a debat (autogovern i finançament) quan la resta els ignorava; avui dia, 2009, la mateixa Esquerra se n'oblidi per tal de poder sortir a la foto. Em pregunto com s'ho farà a partir d'ara per reclamar el concert econòmic, si ha acceptat la LOFCA.

Per acabar, no em voldria privar de fer una breu reflexió sobre les fotos polítiques. I és que me'n faig creus de la poca vergonya dels mitjans de comunicació a l'hora de fer-les: El 2006 la foto de l'Estatut es va vendre des de tots els mitjans de comunicació (des de TV3 a la Vanguardia) de manera positiva, com un avanç indiscutible per Catalunya i que s'havia d'acceptar. Es va deixar sense cobertura mediàtica tota posició contrària (com per exemple la manifestació del 18 de febrer). Malgrat la campanya descarada que van fer els periodistes, el referèndum va ser un fracàs rotund: només va anar votar el 49% de la població (i d'aquests només fou el 73% que el va aprovar), ni tant sols la meitat de la ciutadania (en canvi a les següents eleccions la participació va ser del 70% cosa que prova que la societat catalana no és que estigui desmobilitzada sinó que va reaccionar amb desconfiança davant d'aquell Estatut que era rebutjat pel partit més catalanista del Parlament).

En canvi la foto que s'està fent ara el 2009 sobre l'acord de finançament no és pas la mateixa: aquest cop els mitjans de comunicació estan fent la feina que els pertoca de contrastar la informació: es dóna àmplia cobertura a la posició contrària de CiU, s'analitza concretament l'acord, se'ns explica el perquè no es pot aplicar el principi d'ordinalitat, etc. Aquest criticisme sobtat em fa molt mala espina.

Bé, això és el que penso. Sobre el tema nuclear d'aquest post: us deixo un vídeo de la degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que explica perquè aquest acord de finançament no és bo per Catalunya: