Quan la normalitat és castigada

El clima nacional es va escalfant. Jo ho crec, m'agrada creure-ho, i a més a més ho veig, és un fet empíric (com el 40% de la població d'Arenys que és inequívocament independentista, i la resta encara s'ha de pronunciar). Tan se val per on naveguis, per vídeos de qualsevol temàtica del You Tube o per les notícies del 3/24: inevitablement els comentaris sobre els catalans i llur futur polític afloren arreu com mai havia passat. El que m'ha sobtat, i per això escric el post, és que, de fet, no és un tema que acostumem a posar nosaltres, els catalans independentistes, als debats de la internet quotidiana; sinó que acostumen a ser els propis espanyols unionistes els que el fan néixer amb les seves actituds intolerants. Naturalment nosaltres reaccionem responent a les acusacions que s'ens fan gratuïtament, i llavors les llistes de comentaris es fan llaaaaaaaargues llargues.

Últimament, de fet passa cada dia i per això no hi donem la importància que té, m'he molestat a recollir-ne alguns exemples. Amb el que portem de mes de setembre s'han documentat dos casos de discriminació per utilitzar la llegua catalana (una llengua que és constitucionalment tan espanyola com la castellana). A Mallorca és bastant freqüent que la Guàrdia Civil s'encari amb aquella ciutadania que té la gosadia de no adaptar-se al seu clixé del que significa ser español: una parella ho va comprovar en la pròpia pell quan ell va ser detingut a l'aeroport per no dirigir-se en cristiano a un funcionari (es veu que a casa nostra un funcionari no és un servidor públic, ans el contrari). El mateix li va passar a una dona en una de les poques comissaries de la Policia Nacional que encara queden a Barcelona. En aquest cas els agents es van enfurismar doblement: no només perquè xerrava en llengua catalana, sinó perquè era catalana d'adopció! Com tanta altra gent, de fet (la meva família sense anar més lluny) aquesta dona va integrar-se al país on va arribar. Això és el que més mal els fa, perquè aquesta dona estava marcant la ratlla entre el bon exemple i el mal exemple, i els deixa en evidència a aquests funcionaris que s'han negat al llarg dels segles a aprendre l'idioma de la gent a qui serveixen.

L'unionisme monolingüístic espanyol no para de generar notícies. La d'ahir era Esperanza Aguirre denunciant que els catalans taquem la Immaculada Constitució (com fa la Guàrdia Civil i la Policia Nacional cada dia...) perquè volem robar competències de l'estat (que no són estat les comunitats autònomes?) perquè en alguns pocs casos la Generalitat - i la Junta d'Andalusia, per cert - pugui concedir permisos de treball (Ull: només es tracta de segellar un paper, no de marcar les polítiques perquè això ho farà Madrid). No us perdeu els alarmistes arguments del conseller d'immigració madrileny, a l'estil del contubernio rojo-separatista.

I hi haurà altres novetats periodístiques, us ho asseguro. N'hi haurà fins que una majoria social amb el cap clar decideixi que el país ha de canviar de projecte. polític i econòmic. Haurem de comptar amb tothom: catalans de la ceba, catalans que vénen d'Espanya, i els nous catalans. Siguem perseverants, com els exemples que he esmentat avui, i la fruita madura caurà pel seu propi pes.