diumenge, 13 de desembre del 2009

13-D finalitzat



Ja s'han tancat les urnes. Centenars de mitjans de comunicació internacionals han seguit la jornada atentament. Els espanyols han procurat mirar cap a una altra banda, estan cagats. Han votat 200.000 persones!

És un referèndum simbòlic, organitzat per entitats privades, fet amb una sabata i una espardenya, no hi ha hagut campanya electoral, les dades no podien ser el cens oficial, i no es podien fer en locals públics. Malgrat tot han votat 200.000 persones! El 30% de la població amb dret a vot a les localitats on es feia. Certament són dades molt positives pel nostre futur i generen unes perspectives excel·lents per poder fer el referèndum de manera oficial. Els partits catalans hauran de reflexionar: uns per virar les seves posicions cap el sobiranisme (IC-V, PSC i CiU) i d'altres per considerar que ja estem preparats (Esquerra).

Però atenció, alerta: Encara hi ha molta feina per fer. No podem limitar-nos a posar el nostre vot a l'urna. Els independentistes hem de llançar-nos als nostres amics, veïns i familiars per tal de convèncer-los. Tenim els arguments i la raó de part nostre (jo avui he convençut tres persones més). No podem fer discursos pels que ja estan convençuts ni podem limitar els discursos amb raons identitàries i històriques: cal apel·lar als arguments econòmics i fiscals. Tampoc podem caure en l'error de presentar-nos amb radicalismes estrafolaris com ara plantejar que haguem de sortir de la Unió Europea: si volem ser independents cal que ens presentem com a gent sensata i realista, amb un projecte sostenible econòmicament. La independència per si mateixa ja és una revolució sense precedents.
.

dijous, 10 de desembre del 2009

La necessitat d'una política exterior pròpia: avui Copenhaguen, demà...

De tant en tant també la Generalitat té bones iniciatives, cal reconèixer-ho. Llegeix-ho a l'Avui que Catalunya serà present a la cimera del clima que fan a Copenhaguen tot i no ser un estat. És important que destinem recursos per ser presents als fòrums internacionals on hi puguem tenir un paper. Per dues raons: La primera perquè és la nostra obligació de posar el nostre granet de compromís en els objectius globals del nostre planeta, en aquest cas el d'assumir les mesures concretes per tal de minimitzar el canvi climàtic per sota de l'augment dels 2 graus centígrads. La segona raó és, com ho és per qualsevol altre país, per interès propi.

Molts interessos estratègics hi tenim, en l'escena internacional. Aconseguir seleccions esportives pròpies, per exemple. O aconseguir inversions perquè vinguin a casa nostra a crear ocupació, o buscar mercats per les nostres empreses. I aquests interessos els estem aconseguint negociant amb els agents internacionals com passa a Copenhaguen o obrint les nostres particulars ambaixades allí on creiem que podem aconseguir quelcom. En el cas de la cimera del Clima, ens permet que els diversos estats del món ens vegin, ens coneguin, sàpiguen que hi som presents i hi participem. Perquè aquest fet normalitza la nostra presència en aquests fòrums. Certament no som un estat i no tenim la capacitat de decisió que té Espanya. Però visualitzem el nostre compromís a què abans em referia. I posem sobre les taules de debat internacional els nostres interessos estratègics, els negociem, els pactem i trobem punts en comú amb la resta d'estats. Whasington, Paris, Londres, Berlín ... saben que hi som i què demanem, és a dir que saben que amb nosaltres s'hi pot pactar, avui i en el futur.

Algú potser estarà pensant que això és poca cosa i que en aquests temps de crisi no hi hauríem de destinar recursos. S'equivoquen. Per alguna cosa serà que Espanya utilitza la diplomàcia bruta per tal d'impedir la nostra política exterior, tal i com explica la notícia de l'Avui i com ha passat moltes vegades en el passat (us en recordeu de Fresno?).

I fins i tot algun il·lús podria negar la major, i pensar que Espanya ja cuida pels interessos de tots els espanyols. Que no s'equivoqui perquè ells a nosaltres no ens hi consideren i per tant passen dels nostres interessos: Si a l'interior de l'estat ens roben cada any el 10% del PIB que produïm per subvencionar la improductivitat de la resta de l'estat, què no farà en l'escena internacional? Doncs el mateix, i més: vetllar per la seva economia, per les seves fàbriques i pels seus recursos.
.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Vells problemes: solucions noves!



Llegeixo el bloc de l'amic Ferran i em trobo amb el vell intent de de separar la unitat de la llengua catalana. Llegeixo el bloc de l'amic Pere i em trobo que el partit majoritari del país continua amb la vella pretensió de tapar-se els ulls davant del problema i seguir actuant com si fóssim espanyols normals. Llegeixo un article poc destacat de l'Avui i em trobo amb la vella notícia que el "moviment cívic" espanyol ataca furibund la identitat catalana i defensa la imposició de la llengua espanyola a tots els racons de l'imperi.

Les relacions entre Espanya (l'antiga Castella) i Catalunya han estat tradicionalment dolentes. Els segles XVI i XVII foren una constant d'estira i arronsa entre les imposicions de la monarquia i les lleis catalanes de l'època fins al punt d'anar a la guerra en dues ocasions: fou la Revolta dels Segadors i la Guerra de Successió. El XVIII, cal reconèixer-ho, hi hagué una certa calma i fins i tot se'ns va permetre comerciar amb Amèrica (bé, de fet fins aquell moment ja ho havien pogut fer tots els estats d'Europa amb marina mercant menys els catalans, sobre els quals pesava una mena prohibició), això sí amb la condició de renunciar a totes les nostres institucions polítiques i dedicar-nos exclusivament a l'economia. El XIX van tornar els problemes: tot el sant segle havent de regatejar quatre mesures proteccionistes per a la nostra indústria i a sobre havent de viure el 90% del segle en una Barcelona militaritzada. El segle XX hem patit dues dictadures militars que s'han dedicat a desestructurar la nostra economia i espanyolitzar la nostra cultura. I en totes aquestes èpoques ha estat constant la incapacitat espanyola d'entendre la nostra identitat i llengua pròpia.

I que quedi clar, en aquesta disputa hi ha uns bons i uns dolents, ja que les dues parts tenen unes actituds ben diferenciades: una de les parts és intolerant i dictatorial amb l'altra, la qual fins ara s'ha limitat a abaixar el cap resignada. Però això està canviant, comença a visualitzar-se que els catalans volem una altra cosa, i tenim dret a decidir-la nosaltres tal i com molt bé expliquen els companys del Pati Descobert. Les iniciatives comencen a crear sinergies que s'entrellacen fent xarxa social.

Avui vull acabar fent-me ressò d'una iniciativa en positiu i ben parida: Aprofitant l'avinentesa del 6 de desembre a Vilafranca del Penedès han canviat el nom de la plaça de la Constitució pel de Plaça de la Independència. Em sembla que el proper divendres m'hi desplaçaré expressament per donar-me el gust de veure-ho amb els propis ulls i fer un primer somriure de satisfacció, un d'aquells que, quan siguem independents, estaré acostumat a fer amb normalitat.
.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Autoexpoli del patrimoni: l'Arxiu Centelles


Vergonya és el que he sentit quan he vist el vídeo de les entrevistes als hereus del cèlebre fotògraf Agustí Centelles. Vergonya per la gasiveria que han demostrat els seus fills al llarg de les negociacions per vendre el patrimoni servat pel seu pare. Vergonya quan centenars de persones durant molts anys han cedit els fons heretats dels pares cèlebres a l'Arxiu Nacional de Catalunya amb l'única voluntat de conservar-los per la posteritat i la investigació, i no pas exigir-ne plusvàlues per una feina que no varen fer ells. Vergonya al sentir com comparaven la Generalitat amb els espoliadors franquistes per voler catalogar l'arxiu com a patrimoni català i impedir que el propietari (sigui l'estat o siguin els Centelles fills) se l'enduguin fora de Catalunya. Vergonya al comprovar que això és una revenja perquè no s'acceptaven les seves condicions. Vergonya al veure com els nous propietaris se'l volen endur a l'Arxiu de de Salamanca per fer-se perdonar el retorn legítim dels fons catalans espoliats pel franquisme (un exemple més que demostra que els catalans no només no tenim estat propi sinó que el que ens domina ens va en contra nostra).

Tot és legal, és clar, però que no em pretenguin vendre que, a sobre, és legítim!

Les notícies:






L'entrevista:



PD. N'estic fart de ser espanyol!
.

dijous, 26 de novembre del 2009

L'editorial comuna de la catosfera: La indignitat d'Espanya

L'editorial comuna dels blocaires:

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar d'acontentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.


Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu perquè avancem sense ell.

INDEPENDÈNCIA
.

dijous, 19 de novembre del 2009

La TDT en ordre! El meu.


Avui m'agradaria parlar-vos d'una iniciativa que he iniciat jo mateix a casa meva. Es tracta d'ordenar els canals de la nova Televisió Digital Terrestre amb sentit de país.

No cal insistir massa en el fet que la televisió és avui dia una de les principals eines comunicatives de la nostra societat. El que no està tan clar és si aquesta reflecteix fidelment la societat d'on és o, pel contrari, en modifica el seu comportament fent sorgir actituds humanes fins llavors inexistents en aquella societat. Certament telenotícies i documentals han de fer un esforç de realisme que faria justificar el primer. Però no és menys cert que les produccions de ficció han fet sorgir nous comportaments i àdhuc noves personalitats, que fins a llavors només existien en la ment d'un guionista. A més a més les sèries estrangeres han importat a la vegada costums foranis (com el Halloween, últimament). Potser la decisió salomònica seria admetre, doncs, una bidireccionalitat asimètrica entre la televisió (o les televisions) i la societat (o les societats). El que és inqüestionable, però, és que la "caixa tonta" té a les seves mans el gran poder de construir l'imaginari del món que coneixem. Si no fos així només coneixeríem el món que existeix de casa a la feina i de la feina a casa, i en canvi tenim un munt de referents sobre el que passa arreu d'un país i arreu del planeta sencer.

Vista, doncs, la importància de la televisió en les nostres vides, jo he volgut prendre les regnes de l'imaginari que vull que la televisió em transmeti. Allí on visc, els Països Catalans, hi ha dos imaginaris en pugna que coincideixen amb dues identitats col·lectives diferents: la catalana i l'espanyola (també podríem dir-ne castellana). I aleshores em pregunto: Quina és la meva identitat? Quin és l'imaginari que vull que m'influeixi? ...És obvi el que trio, oi? Doncs llavors cal primar els canals de televisió que construeixen aquest imaginari català. Cal posar-los de tal manera que els localitzem amb un sol clic de comandament. Per això he posat els canals catalans als primers números de la meva televisió. Al núm. 1 hi tinc el 3/24; al núm. 2 el 300/Canal Súper 3; al núm. 3 hi tinc TV3 i al núm. 4 hi tinc posat el 33. A més a més és pràctic perquè, al cap i a la fi, i malgrat les crítiques que de tant en tant en faig, són els canals que miro majoritàriament, i són també de llarg els de més qualitat de tot el ventall televisiu.

Naturalment no amago pas que aquí he fet una elecció coherent amb la meva identitat. En aquests mateixos números els partidaris de la identitat espanyola i els nostàlgics del sistema analògic a punt de desaparèixer hi posen la TVE 1 i la TVE 2. Jo, en canvi, els poso al número 11 i 12. Tan senzill, tan fàcil i tan proper.

.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Crítica a Salvador Alemany




Salvador Alemany és un dels homes forts del complex grup econòmic que ha construït "la Caixa". Actualment presideix la companyia Abertis (antiga Acesa) que és la gran cobradora dels peatges de Catalunya, els quals ja fa temps que van amortitzar la construcció de les infraestructures que graven, però allí estan. Acabo de llegir l'entrevista que li ha fet l'Avui aquest cap de setmana. No cal que us la llegiu, és una amalgama de supèrflua teoria econòmica i simples valors liberals. Però indignen algunes part si es contrasten amb la coherència que ha demostrat ell, un dels factòtums de la Caixa. Us en transcric aquí algunes parts i les comento.








****

El Cercle ha demanat el 2009, i ho va fer el 2008 i el 2007, que en una situació en què es qüestionen algunes de les bases del nostre èxit és molt convenient, sense negar l’alternança política, assolir acords d’Estat.

Sr. Alemany. Demana acords d'Estat perquè es qüestiona el sistema. Li estranya? Fem un breu repàs d'on estem: La crisi global va començar al món arran de les fallides d'algunes entitats bancàries nordamericanes que van provocar una contracció de capitals a tot el sistema financer planetari. Al tallar-se les vies del crèdit el consum de béns de producció, béns de consum i totes les iniciatives econòmiques s'han reduït notablement, provocant al seu torn la reducció de la oferta d'aquests béns i, per tant, l'acomiadament de milers de persones que els produïen. L'origen d'aquesta cadena: Bancs que han protagonitzat operacions financeres d'alt risc prestant capitals a qui mai els podria tornar; cadenes absurdes de préstecs (bancs que presten capitals a d'altres bancs a l'X%, els quals presten els mateixos capitals a l'X+1% per treure'n rendibilitat, sense que s'hagi produït cap mena de riquesa pel mig!); i altres causes quan han fet la bola més grossa. Al nostre estat, l'espanyol, la crisi es veu agreujada per l'esclat de la bombolla immobiliària (bé, esclat no, de moment només desinflament) fet que ha paralitzat el sector de la construcció, fins ara el principal sector econòmic d'aquest estat tot i les antigues advertències dels economistes de prestigi. Fins el dia d'avui el nostre sistema econòmic s'ha basat en posar els capitals a l'especulació immobiliària i en crear i crear immobles sense sentit i sense mercat. Avui dia hi ha un milió, 1.000.000, de pisos buits a tot l'estat espanyol.

Per tant, sr, Alemany, li desagrada que es qüestionin les "bases del nostre èxit"? Quin èxit si es pot saber?? La Caixa hi deu haver guanyat molt amb la Immobiliària Colonial, però no pas la resta de persones que integrem el sistema.

****

La societat espanyola no està gaire mobilitzada. I la catalana tampoc. És per això que el Cercle d’Economia crida l’atenció quan emet una opinió compromesa, perquè no hi ha gaires institucions que ho facin.

Sr. Alemany, no parlaré de la societat espanyola, que els seus motius tindrà per estar paralitzada (tots ho sabem, de fet, que la seva mentalitat rendista els ha mantingut a la paràlisi tot el segle passat). Però pel que fa a la poca mobilització de la societat catalana: I què collons s'esperava?! Aquest país té (o tenia, abans de la crisi) una activitat econòmica al mateix nivell que Europa, i els indicadors ho demostraven. Però, a diferència d'Europa, l'estat espanyol no ha volgut invertir a Catalunya els beneficis que aquesta ha produït! Com ja he dit altres vegades, cada any s'han evaporat del sistema econòmic català vint-i-dos mil milions d'euros! 22.000.000.000 que no han anat a parar a la Generalitat de Catalunya! 22.000 MEUR que no han revertit en infraestructures, ni serveis, ni recerca i desenvolupament, ni projectes industrials, etc. Això ha provocat que, al llarg de moltes dècades, la creació d'ocupació, riquesa i benestar social a Catalunya no hagi avançat com el seu dinamisme econòmic hauria permès. En comptes d'això, molts catalans ens hem acostumat a pagar dues vegades pels serveis que ha d'oferir la Generalitat: Fins avui la majoria de ciutadans han pagat els seus impostos, que com que no han servit per dignificar els serveis públics, se n'han anat als circuits d'educació i sanitat privada, pagant un altre cop per aquests serveis. Abans he dit "s'han evaporat". S'han evaporat? No! Se'ls ha emportat Espanya, els nostres diners. Per pagar les desorbitants xifres de funcionaris de moltes zones espanyoles, per pagar ministeris que no haurien d'existir perquè no tenen competències (com el d'Habitatge), per inflar de capitals els bancs i caixes espanyols, per construir autopistes que no van enlloc, etc.

Li estranya, doncs, que la societat catalana estigui poc mobilitzada? La societat catalana, sr. Alemany, està exhausta.

****

Amb tot, fa temps vaig llançar una boutade als presidents Pujol i Maragall: les empreses del país requereixen una certa discriminació positiva.

Quina discriminació econòmica vol que faci la Generalitat, sr. Alemany? Amb quin poder, si no pot decidir gairebé res? Amb quins diners, si no en té? No sigui demagog, vostè sap perfectament que qui té poder i diners és l'estat espanyol. L'estat català no existeix (i vostès no han fet més que posar-li pals a les rodes). Abans demanava "acords d'estat". Però l'estat espanyol es nega a gestionar Catalunya amb criteris de bona governança sinó que prefereix cobrar-ne els impostos i endur-se'ls. Amb els nostres diners i amb un acord d'estat català la modernització de l'aeroport de Barcelona faria anys que s'hauria executat, el tren d'alta velocitat arribaria ja a Perpinyà i més, estaríem construint la via de mercaderies mediterrània! Etc. Els nostres diners hi són, però a Madrid, i Catalunya existeix, però no és un estat.

****

Es pot practicar l’autodefinició: és bo perquè et fa més segur i et pot fer millor. Però en el moment en què això es fa, com és el cas del nou Estatut, no es pot esperar que, necessàriament, tots els altres t’entenguin i, immediatament, el trobin simpàtic. Cal entendre un cert grau d’incomprensió.

Si el tingués al davant, sr. Alemany, s'hauria merescut una escopinada. Li recordo que fou la Caixa, entre altres presents en un famós sopar, qui va ordenar a l'Artur Mas acceptar un estatut insuficient. Ens impedeix fer progressar aquest país, i a sobre vostè el troba poc mobilitzat. Quines penques!

****

“No ens deixem condemnar, els nostres valors no són inventats”

Tots els valors són culturals i inventats pels humans, Salvador, estudiï una mica més abans de dir bajanades. No hi ha valors naturals o innats.

****

A Catalunya tenim un esperit emprenedor indubtable, i no només per fer empreses mercantils: l’associacionisme n’és un exemple. Som participatius, dialogants... Tenim defectes –l’individualisme, per exemple– , però amb les nostres virtuts hem arribat molt lluny. De manera que uns determinats successos, que hem de veure com acaben, no ens poden fer perdre la confiança col·lectiva.

Com ja he dit abans: la societat catalana està exhausta. I ara amb la crisi s'està notant. L'esperit emprenedor, les empreses mercantils, l'associacionisme... Tot això que dieu s'està desmantellant perquè cal finançar-ho i hem arribat a l'esgotament. Com voleu que floreixi tota aquesta activitat amb un espoli de 22.000 MEUR cada any? I més ara que estem en crisi?

****

Salvador Alemany, vos sou una de les persones amb poder fàctic d'aquest país. Per això em permeto dir-vos, encara que no m'escolteu, que us abstingueu de sermonejar-nos a la resta que tenim tan sols el nostre vot legal i la nostra força de treball. No ens exigiu més del que podem donar. Ja hem donat massa. Vos i el que representeu i els qui us segueixen heu estat incapaços d'estructurar un sistema econòmic exitós i heu permès l'espoli permanent de la colònia catalana. El primer que s'ha de mobilitzar i reinventar sou vos: Si voleu que l'economia torni a rutllar haureu de canviar un parell de paradigmes. El primer es diu Espanya.
.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Res a dir...



Aquests dies haureu notat que no he actualitzat gaire. De fet entre tantes notícies decebedores (i amb bastanta feina) no m'havia vist amb cor d'escriure.

Ara mateix tampoc tinc res a dir, però us deixo aquest vídeo hilarant dels Monty Python perquè comencem plegats una setmana més bona que la passada! Si és que no hi ha res com un bon argument (a veure si les televisions d'avui en dia prenen nota!).



.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Sincretisme cultural vs. barbàrie



El nostre país ha estat, tradicionalment, un país que ha acollit molta gent que ha vingut de fora. Això ha fet que arribessin també fenòmens culturals aliens a la cultura catalana tradicional, però que lluny d'empobrir-nos ens enriqueix encara més com a país. Un exemple del que dic el trobem cada dia a un programa preciós que fan a TV3 (avui toca medalla ;) que es diu Karakia, a on recullen la gastronomia que es fa avui dia a Catalunya portada pels nous arribats. Un sempre hi troba quelcom d'interessant i bo per fer a casa. AIXÒ és sincretisme, i és positiu.

Naturalment, però, no tot el que ve de fora ho hem d'adoptar com a bo (així com no tot el que és tradicional s'ha de conservar). Al nostre país tenim unes convencions determinades que són necessàries per garantir un estat de dret i la cohesió social. Per exemple una persona no pot testificar davant d'un tribunal amb la cara tapada perquè això impedeix identificar la persona i valorar-ne el testimoni. De la mateixa manera tampoc hem de tolerar altres pràctiques culturals com l'ablació del clítoris per perillosa per la noia, antihigiència i per impedir-li el gaudi de la vida. I d'exemples altres en trobaríem.

Un d'aquests, el que em motiva per escriure avui, és el dels toros. Cal admetre, però, que les "corridas" i les "matanzas" de toros, o actes més nostrats i pacífics com els bous al carrer, no són un fenòmen modern ja que es van importar als Països Catalans fa massa temps: el segle XIX (aquí els defensors de la tauromàquia acostumen a recordar que la Bullanga del 1833 va començar precisament per una mala actuació de toros a la Barceloneta). De totes maneres no sobra recordar que fou una tradició importada d'Espanya que la practicava ja segles enrere. L'edat d'or d'aquest fenomen cultural, però, ha estat sens cap mena de dubte el segle XX, ja que ha gaudit de la protecció i promoció per part de les dictadures que ens han dominat, les quals sempre han tingut un component espanyolista i espanyolitzador, en el sentit que han promocionat activament el nacionalisme castellà.

Arribada la democràcia (i convençuda la gent que, més o menys, aquesta és de debò) i assolida la modernitat dels països europeus, aquest espectacle sanginari ha anat de cap a caiguda. Avui dia ja no és rendible: ningú va a veure els toros (almenys a Catalunya) i actualment se sostenen gràcies al turisme curiós, bona part del qual abandona les grades indignat (i alguns vomitant). Avui dia hi ha un fort moviment que vol eliminar la violència que s'exerceix en aquest trist espectacle: és la ILP Prou! Han recollit més de 180.000 signatures (quan només en calen 50.000) i previsiblement aquesta ILP no acabarà com la dels trangènics. La iniciativa ha agafat tanta embranzida que se n'han fet ressò alguns mitjans internacionals, els quals són conscients que el rebuig dels catalans a aquesta tradició ve motivat, també, pel rebuig a l'etern intent d'aculturació espanyola que es perpetra a casa nostra.

Deixant de banda el que simbolitzin o no els toros en terres catalanes: que no ens vinguin amb romanços de tradició (ni pròpia ni forana)! Matar un animal amb prepotència i crueltat no té res de bonic, ni útil, ni transmet cap mena de valor d'esforç ni de treball en grup. Si voleu tradició: feu castells!


.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Ara sí: CENSURA


No som a l'altre cantó del planeta. Som a un país veí al nostre, amb el qual, de fet, compartim el mateix estat: Euskal Herria.

Llegeixo a Mèdia.cat i el Directe.cat, els qual es fan ressò d'una notícia del diari basc Deia, que la nova Euskal Telebista fruit del pacte PSOE-PP a Euskadi acaba de destituir dues periodistes de la televisió basca. A més a més han tingut com a premi afegit la dimissió de la cap de la secció de política en desacord amb el que és una evident depuració de professionals. El motiu de les destitucions? Mostrar les reaccions en contra de la detenció d'aquest cap de setmana d'Otegui i altres membres de l'independentisme basc (la meva opinió sobre aquest afer la comparteixo amb el Pere). Ull! També havien mostrat les reaccions a favor de les detencions! Per tant no és que les periodistes no haguessin fet la seva feina amb rigor! És, evidentment, una depuració per mostrar també una part de la realitat existent.

Quan a Catalunya la classe periodística es posa les mans al cap quan es diu que el poder públic ha d'establir els criteris del treball periodístic de la seva pròpia televisió pública sota els paràmetres d'un marc referencial català a través del llibre d'estil, sense que això signifiqui seleccionar notícies = democràcia; a Euskadi es depuren periodistes per mostrar la realitat objectiva de les notícies = totalitarisme. No he vist CAP altre mitjà català fer-se'n ressò. Quins nassos!

Ètiques i periodismes a banda. Quin és el resultat pràctic que es produeix? Els nacionalismes llibertaris com el basc i el català no podem queixar-nos ni fer que els periodistes de les televisions autonòmiques parlin en la llengua pròpia i tractin sobretot les notícies pròpies i la societat pròpia. En canvi el nacionalisme imperialista castellà pot vetar notícies impunement.

Quan el 1983 naixia la televisió catalana va estar fent país durant molts anys, que significa construir l'imaginari social català. Mica en mica, però, ha anat variant aquesta política i el resultat és afavorir l'imaginari castellà a Catalunya, com denunciava fa dos posts.

Conclusió pràctica i objectiva: hi ha dues vares de mesurar. Què cal fer a la televisió pública catalana? Recordar als periodistes que ells són els professionals de la base, però no els propietaris de TV3, i evidenciar-los la diferència entre censurar/manipular, que és el que fan a Euskadi o al País Valencià, i dirigir/orientar, que és el que s'ha de fer a Catalunya i el que fan a tots els països civilitzats europeus. La primera opció és absolutament menyspreable. La segona és el dret democràtic d'un país a fixar els objectius de la seva televisió pública i nacional.
.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Censura


Tot i que en Dani ja em va informar a mitjans setembre que ja no podia saltar-se la censura xinesa sobre el seu bloc, avui ho ha explicat públicament, i per això me'n faig ressò:

Gall de Ferro és un dels blocs que segueixo (bé: que seguia) assíduament, està escrit des de l'altre cantó del món: la Xina. I tracta de temes xinesos. A la Xina, com bé sabreu, hi ha una dictadura de partit, i tenen un concepte de llibertat diguem que... diferent al nostre. El cas és que hi ha un fotimer de pàgines prohibides que no es poden veure des d'aquell país, com ara les perilloses Facebook, Youtube o el servidor de blocs Wordpress, que és el que utilitza en Dani. Fins ara utilitzava els proxys per tal de connectar-se a través d'IP's diferents... Bé realment no en tinc ni idea de com funciona: el cas és que així se saltava la censura i podria publicar al bloc. Aquest estiu, amb la proximitat del 60è aniversari de la revolució xinesa es veu que s'han posat al dia amb la seguretat informàtica i han acabat amb totes les esquerdes del sistema. Avui dia la realitat virtual xinesa està rodejada per una muralla que impedeix la penetració d'informació estrangera, o que els xinesos informin vers l'exterior... Hi han excepcions, és clar: aquelles empreses de la internet que col·laboren amb la dictadura com ara Google (que no em censurin a mi, ara, que Blogger és el seu servei de blocs!).

Dani, nano, em sap molt de greu el que t'ha passat. Em torno a oferir per tal de posar-nos en contacte via correu electrònic i penjar-te els posts al teu bloc. És una mica primitiu, però en qualsevol cas pot funcionar. Així els catalans, i la gent del món, podrem continuar llegint-te.
.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Del periodisme català: provincià i acomplexat. L'estudi de TV3


Res que no sabéssim. La televisió autonòmica (em nego a anomenar-la nacional si no actua com a tal) té un marc referencial espanyol (i espanyolista) en primer lloc, global (i multicultiflowerpower) en segon lloc, i en tercera i última posició (quin remei) català.

El 43% de les notícies genèriques dels serveis informatius de TV3 es dediquen a temes no catalans, sobretot espanyols (el pes d'altres països és ínfim), tan sols el 57% el dediquen a explicar què passa al territori que cobreixen ells i només ells, poc més de la meitat. En canvi jo que visc a comarques sé de sobres que més enllà de Barcelona hi ha moltes notícies d'una importància vital que mai han estat cobertes per "la nostra televisió". Un exemple: als municipis penedesencs de l'Arboç, Banyeres i Sant Jaume dels Domenys la Generalitat vol construir el port logístic de mercaderies més gran de tot Catalunya i més enllà. Tindrà un impacte econòmic importantíssim en un futur. Tindrà un impacte ambiental igualment importantíssim. Hi ha una oposició veïnal fortíssima, els ajuntaments també el rebutgen frontalment, el consell comarcal també hi està en contra, i té el rebuig unànime de la ciutadania penedesenca perquè col·lapsarà les carreteres d'una part important del país (alerta conductors de l'AP7!) i destruirà definitivament el Baix Penedès. Com deia, aquesta notícia encara és hora que hagi de ser coberta. Què espera TV3? Que vingui TVE?! Que vingui la BBC?!?!?!

El drama no s'acaba aquí, però. Si aprofundim les dades per seccions ha quedat demostrat que la secció de política (el poder polític, el legislatiu, l'executiu: l'essència d'un país!) de TV3 prima escandalosament la informació estrangera: les notícies de política són d'un 49% notícies espanyoles! La política propera a la ciutadania, la catalana, a la qual suposadament serveix TV3, tan sols ocupa a la seva graella informativa el 44% de les notícies! Pel que fa a la secció d'economia la preferència per les notícies no catalanes segueix el mateix patró: són el 45% mentre que les espanyoles superen de llarg la meitat de la informació econòmica! I si algú pensa que en cultura TV3 se centra en la catalana que s'ho tregui del cap: en el 59% dels casos no ho és, la cultura catalana només és digna d'un miserable 17% de les notícies culturals!

La mala fe no acaba aquí, tampoc: La sobrerepresentació informativa de notícies de fora de Catalunya no és pas per informar-nos del que passa a la resta de Països Catalans, no pas! Del País Valencià tan sols vénen el 2'5% de les notícies, de les Balears el 2'2%, el 0'7% d'Andorra i tan sols un escandalós 0'2% de la Catalunya Nord! Els rumors que deien que l'incansable Pere Codonyan havia passat autèntiques penúries econòmiques queden confirmats pel poc interès que demostra TV3 en el que ens passa als catalans de l'altra banda de les frontera estatal.

Tot això s'ha sabut gràcies a la investigació de camp realitzada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el grup periodístic més prestigiós de Catalunya (fins avui... ara els giraran l'esquena) que sovint ha actuat com a consciència col·lectiva d'aquest gremi professional. Aquest estudi ha classificat les 1.913 notícies de 63 informatius i les conclusions són inequívoques: TV3 no actua com a televisió catalana. La notícia ha estat difosa sobretot pels mitjans digitals, la blocosfera i l'Avui. TV3: ni una paraula al respecte. Si voleu veure el vídeo resum d'aquest informe apagueu la televisió i aneu a Vilaweb. No podran fer-se l'orni eternament, perquè aquest estudi s'anirà repetint altres cops i es publicarà a Mèdia.cat. Rectificaran?

De moment avui he assistit, mentre esmorzava, al pornogràfic massatge tailandès que Josep Cuní ha dispensat a la vicepresidenta (espanyola) Maria Teresa Fernández de la Vega al Matins d'avui. Ha estat una entrevista tranquila, en Cuní no l'ha tallat ni una sola vegada (com acostuma a fer), no ha imposat cap axioma a la entrevistada (com acostuma a fer), no s'ha autorespost cap pregunta (com acostuma a fer)... Imagineu-vos si ha estat agradable (sí, sí: en Josep Cuní!) que aquesta ha pogut mostrar-nos el primer somriure que molts li haurem vist fer mai! Tan sols tres de les preguntes eren intencionades:
  1. Per què pugen l'IVA si havien dit que la crisi la pagarien els rics?
  2. Què en pensa dels mals pronòstics econòmics de l'estat espanyol previstos per diversos organismes internacionals?
  3. Què passarà amb l'estatutet dels catalanets?
Si això és el que ha de ser TV3 jo no la vull. Que dimiteixi la Terribas (a veure si acabem d'un cop amb aquest corporativisme que blinda durant anys i anys els mateixos periodistes, ja convertits en funcionaris!). O millor encara: privatitzem TV3! Encara estalviarem quatre peles per poder invertir en la indústria decaient d'aquest país o en alguna beca per estudiants brillants, el futur econòmic d'aquest país necessita una economia que funcioni, i no una televisió espanyola més.

.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Felicitats per tothom!



Aquests dies hem pogut veure una bona notícia per la televisió. Al dir això, suposo que ja sabeu quina és, perquè em sembla que no n'hi ha hagut cap més... Efectivament: es tracta del progrés de la Viquipèdia en català la qual ha superat la xifra de 200.000 entrades! Felicitats viquipedistes de tots els Països Catalans!

A risc de ser titllat de cursi, per mi aquest és un dels projectes més meravellosos del món, bonic, altruista... M'emociono de debò quan penso en els milions de persones d'arreu del planeta amb iniciativa que dediquen part del seu temps, certament alguns molt de temps, a posar per escrit el coneixement de la realitat que la humanitat ha anat acumulant i construint al llarg dels segles. Un escrit lliure de qualsevol dret d'autor, és a dir que no cal comprar cap llibre ni CD ni suport per accedir-hi, que es pot reproduir amb plena llibertat, que es pot modificar per millorar-lo i tot!

*****

La Viquipèdia (Wikipedia en anglès) és un projecte que va néixer el 2001 de la mà de Jimmy Wales i Larry Sanger, el primer d'aquests avui és el president de la Fundació Wikimedia, la qual engloba d'altres projectes semblants com Wiktionary, Wikiquote, Wikibooks, Wikisource... La cerca d'universalitat d'aquest projecte els va dur a iniciar-lo també en d'altres llengües a banda de l'anglès, i per decisió expressa de Jimmy Wales la nostra estimada llengua catalana va tenir l'immens honor de ser la segona en tenir la seva versió de l'enciclopèdia on-line el dia 16 de març del 2001 a les 21:07 UTC, iniciada per l'usuari anònim 216.7.146.xxx. El primer article de parla no anglesa que s'edità mai és el de l'àbac. Fou creat el 17 de març a les 01:41 UTC per l'usuari anònim 194.158.80.xxx. Des de llavors han anat sorgint versions en altres llengües, avui en són 236 d'actives! En total el projecte Viquipèdia (o Wikipedia) té més d'onze milions, 11.000.000, d'articles publicats!

Tan sols vuit anys després de la seva creació la versió catalana hi ha contribuït amb més de 200.000 articles. Potser una xifra inferior a les versions anglesa (3.041.000 articles), alemanya (959.000) o francesa (850.000), per citar les tres primeres, però sens dubte una xifra brillant en proporció amb el nombre de parlants de la llengua catalana (9.000.000 de persones a tot estirar). El que no ens disputa ningú, però, és l'excel·lència de la nostra feina: la nostra versió és al 2n lloc de totes les viquipèdies pel que fa a la qualitat dels seus articles. Actualment tenim més de 1.300 usuaris en actiu (i molts milers més que hi han participat alguna vegada).

Algú farà referència a les tradicionals crítiques que es fan al projecte Viquipèdia: És molt fàcil fer-hi vandalisme? Cert, però aquest és vigilat a temps real, i a més és fàcilment detectable, aleshores qualsevol persona pot anar a l'historial d'aquell article i posar la versió prèvia a l'acte vandàlic. S'hi poden escriure falsedats? Extremament difícil, perquè qualsevol article que es crea o es modifica és sempre revisat per altra gent i a més a més s'han de posar notes al peu de pàgina que citin les fonts on es pugui comprovar aquell contingut. I això em duu a la tercera gran crítica: I les meritòries enciclopèdies en paper? Escrites per professionals, rigoroses amb el seu contingut, proves materials de la veritat... No suposarà la seva desaparició? MAI! Les meritòries enciclopèdies de paper són precisament la font més preuada de coneixement de la Viquipèdia, juntament amb la resta de llibres i manuals. Sense ells no seria possible aquest projecte! La Viquipèdia no és una font en si mateixa, és un mitjà a través del qual viatja la informació cap a molta més gent de la que podrien arribar mai les fonts en paper. És un fòrum on es discuteix l'escriptura dels articles (al costat de cada article podeu veure la pestanya "discussió" on els usuaris argumenten com s'hauria d'escriure), i els articles polèmics mai mostren una sola versió sinó que s'hi reflecteixen respectuosament tots els punts de vista (si aquests es suporten amb fets i fonts fiables en paper els viquipedistes no esborrem mai el punt de vista que no compartim, sinó que escrivim el nostre a continuació).

Ja em perdonareu la poca cohesió i la dispersió del contingut del post d'avui, però portava uns quants dies que quan intentava escriure'l no em sortia res ben fet. Reconec que sóc una mica sensiblero... Certament revelo la meva condició de viquipedista des de fa més de quatre anys. Tot i ser actiu, no sóc dels que més editen, tant sols unes 1.500 edicions, poquetes, però puc enorgullir-me de dir que sóc l'autor original d'uns quants articles, i modificador d'altres centenars. He contribuït amb el meu granet a escampar el coneixement universal, a exercir iniciativa pròpia per millorar aquest món. No sóc un metge sense fronteres, no sóc bomber sense fronteres, no sóc cooperant... Jo sóc viquipedista.

Us deixo l'enllaç de l'últim Espai Internet

http://www.tv3.cat/videos/1509989
.

dijous, 24 de setembre del 2009

Quan la normalitat és castigada



El clima nacional es va escalfant. Jo ho crec, m'agrada creure-ho, i a més a més ho veig, és un fet empíric (com el 40% de la població d'Arenys que és inequívocament independentista, i la resta encara s'ha de pronunciar). Tan se val per on naveguis, per vídeos de qualsevol temàtica del You Tube o per les notícies del 3/24: inevitablement els comentaris sobre els catalans i llur futur polític afloren arreu com mai havia passat. El que m'ha sobtat, i per això escric el post, és que, de fet, no és un tema que acostumem a posar nosaltres, els catalans independentistes, als debats de la internet quotidiana; sinó que acostumen a ser els propis espanyols unionistes els que el fan néixer amb les seves actituds intolerants. Naturalment nosaltres reaccionem responent a les acusacions que s'ens fan gratuïtament, i llavors les llistes de comentaris es fan llaaaaaaaargues llargues.

Últimament, de fet passa cada dia i per això no hi donem la importància que té, m'he molestat a recollir-ne alguns exemples. Amb el que portem de mes de setembre s'han documentat dos casos de discriminació per utilitzar la llegua catalana (una llengua que és constitucionalment tan espanyola com la castellana). A Mallorca és bastant freqüent que la Guàrdia Civil s'encari amb aquella ciutadania que té la gosadia de no adaptar-se al seu clixé del que significa ser español: una parella ho va comprovar en la pròpia pell quan ell va ser detingut a l'aeroport per no dirigir-se en cristiano a un funcionari (es veu que a casa nostra un funcionari no és un servidor públic, ans el contrari). El mateix li va passar a una dona en una de les poques comissaries de la Policia Nacional que encara queden a Barcelona. En aquest cas els agents es van enfurismar doblement: no només perquè xerrava en llengua catalana, sinó perquè era catalana d'adopció! Com tanta altra gent, de fet (la meva família sense anar més lluny) aquesta dona va integrar-se al país on va arribar. Això és el que més mal els fa, perquè aquesta dona estava marcant la ratlla entre el bon exemple i el mal exemple, i els deixa en evidència a aquests funcionaris que s'han negat al llarg dels segles a aprendre l'idioma de la gent a qui serveixen.

L'unionisme monolingüístic espanyol no para de generar notícies. La d'ahir era Esperanza Aguirre denunciant que els catalans taquem la Immaculada Constitució (com fa la Guàrdia Civil i la Policia Nacional cada dia...) perquè volem robar competències de l'estat (que no són estat les comunitats autònomes?) perquè en alguns pocs casos la Generalitat - i la Junta d'Andalusia, per cert - pugui concedir permisos de treball (Ull: només es tracta de segellar un paper, no de marcar les polítiques perquè això ho farà Madrid). No us perdeu els alarmistes arguments del conseller d'immigració madrileny, a l'estil del contubernio rojo-separatista.

I hi haurà altres novetats periodístiques, us ho asseguro. N'hi haurà fins que una majoria social amb el cap clar decideixi que el país ha de canviar de projecte. polític i econòmic. Haurem de comptar amb tothom: catalans de la ceba, catalans que vénen d'Espanya, i els nous catalans. Siguem perseverants, com els exemples que he esmentat avui, i la fruita madura caurà pel seu propi pes.


dimarts, 15 de setembre del 2009

La Democràcia parla



Aquí ho teniu, Arenys de Munt ha parlat i ha dit rotundament SÍ a la Independència de Catalunya durant la jornada de consulta popular que el MAPA va organitzar abans ahir, 13 de setembre del 2009. En el futur podré dir que jo hi era. No podia votar, és clar, ja que no sóc arenyenc, però amb uns amics vam decidir de passar-hi el dia observant com la gent anava a votar amb plena normalitat democràtica. Vam dinar ràpid i malament, però això ho oblidarem de seguida davant dels fets memorables que romandran a la nostra memòria. Vam cridar moltes coses, però el clam més unànim era "Aquí comença la nostra independència", dependrà de tots i totes, i sobretot dependrà de la valentia de partits com CiU, Esquerra, IC-V i de la solidaritat de tants altres com les CUP i Reagrupament que això sigui veritat.

Les dades:
  • SÍ: 2.569 vots = 96% dels votants
  • no: 61 = 2'3%
  • blanc: 29 = 1'1%
  • nuls: 12 = 0'4%
La participació ha estat del 41'1%. S'ha fet molta demagògia afirmant que la participació ha estat baixa. La veritat és que ha superat la participació de totes les anteriors convocatòries electorals, que eren legals i han donat escons per a diputats i la validació d'un estatut, així que "no hase falta desir nada más". Ara bé, jo sí que voldria afegir dos elements que expliquen perquè la participació no ha estat major: Primer, el caràcter mediàtic d'aquesta consulta va provocar que hi hagués càmeres de televisió les 24 hores del dia. És a dir, tot arenyenc i tota arenyenca sabien que si anaven a votar serien inevitablement filmats, i tenint en compte que el resultat d'un SÍ massiu era més que previsible, la conseqüència és clara: el vot deixava de ser secret. I tots sabem que això pot comportar sorpreses desagradables a la feina o fins i tot entre veïns mateixos. Naturalment podem estar tranquils: quan fem un referèndum de debò hi anirà a votar a tothom, i per tant no es quedarà a casa cap vot independentista. També cal tenir en compte que al llarg del matí hi va haver una manifestació feixista, i això va provocar que a les dues del migdia només hagués votat al voltant d'un 20% del cens, ja que no se sabia si hi hauria problemes després de tants dies d'excitació de la fera reaccionària, amb l'inestimable ajut de l'advocat de l'estat espanyol, del mateix govern espanyol, dels fiscals, i amb l'ajut final dels tribunals que van córrer a defensar el dret de manifestació dels genocides que volien intimidar l'expressió democràtica d'un poble (al final van ser 50 miserables que van fer el ridícul i, més que falangistes, eren freaks diversos). La major part del poble, doncs, va decidir anar a votar a la tarda: des de que van marxar els falangistes les cues no van parar. Bé, sí que ho van fer, per postres a la tarda va ploure sovint.

Així doncs, que no ens enganyin aquests unionistes quan afirmen que només el 40% del poble d'Arenys vol la independència perquè ells no hi eren i obvien la mediatització, el perill feixista i la pluja. Que no ens enganyin afirmant que a Catalunya l'independentisme és minoritari. Si tan segurs n'estan, que convoquin el referèndum general!

VISCA LA DEMOCRÀCIA !!*!!



PD. Us deixo un petit vídeo que li vaig fer a l'alcalde Carles Móra:


diumenge, 13 de setembre del 2009

El dia D

A Arenys de Munt recolzant el SÍ !!*!!

dissabte, 12 de setembre del 2009

Una altra iniciativa




Ahir, 11 de setembre del 2009, una de les nostres diades nacionals, estava fent un torn a la paradeta de Sobirania i Progrés a l'Arc del Triomf, venent algunes samarretes i alguns llibres, i sobretot recollint moltes signatures per la ILP Televisió sense fronteres, quan de sobte se'ns va acostar un home.

Quan va adonar-se de per a què eren les signatures que recollíem, es va treure una targeta de la jaqueta. En Miquel Lladó i Martín és d'aquelles persones que elogio des d'aquest bloc perquè tenen iniciativa pròpia. A dir veritat, jo ja coneixia el seu projecte i ja el tinc al meu ordinador, però la trobada d'ahir és l'excusa perfecte per parlar-vos-en: ell és l'autor d'un programa informàtic de gran utilitat: la NostraTV.

La Nostra TV és un programa "senzill", si el Miquel em permet la frivolitat, però tremendament necessari. El que fa és enllaçar les televisions més importants i les més interessants dels Països Catalans que emeten per la internet o hi tenen vídeos penjats. Hi podem trobar des de les cadenes principatines del 3/24 i el TV3CAT (l'antic canal internacional amb el nom canviat) a la balear IB3 Internacional, TV Valenciana Internacional o Andorra TV, i unes quantes més d'arreu de la nació: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. A més a més, la versió 2.0 d'aquest programa inclou una pestanya on pots veure l'agenda de la programació d'aquell dia del canal que estàs veient. L'altra novetat és que una altra pestanya et permet escoltar un bon nombre de ràdios que també emeten a través de la internet. Finalment, la versió 2.0 també inclou una franja de propaganda, necessària per finançar el manteniment d'aquesta bona iniciativa.

Si voleu descarregar-vos el programa només heu d'anar al seu lloc web www.lanostratv.cat ja que és absolutament gratuït.

dimecres, 9 de setembre del 2009

La realitat és clara, només cal democràcia




Aquests dies em vénen nausees de comprovar (com si no ho sabés ja...) a quina banda de la trinxera se situa cadascú. De veure com els nostres enemics usen totes les eines disponibles travessant la frontera de la democràcia:

Un gobierno de España que porta als tribunals una innocent consulta popular si es demanen coses que interessen a la gent, el seu advocat que és un antidemòcrata falangista, una jutgessa que es passa la llei per la figa dient que l'ajuntament sobrepassa les seves competències quan la consulta no la fa pas ell, i prohibint a l'ajuntament que doni suport a aquesta iniciativa (exemples del que hauria de fer un buen ayuntamiento o otro buen ayuntamiento), un fiscal que vol que els violents intimidin la ciutadania d'Arenys, etc.

Com ja vaig dir no sé quan, l'estat usarà tota la seva força d'espies, buròcrates, soldats i colons per evitar un referèndum. Això que estem vivint només és la punta de l'iceberg que la gent valenta d'Arenys de Munt ha fet aflorar a la superfície. Cal estar preparats pel dia que anem de debò, perquè llavors serà molt pitjor: de la invasió del Palau de la Generalitat en amunt.

Nosaltres hem de demostrar també la nostra pròpia musculatura. Per això és important que sortim al carrer a demostrar quants som i forçar la maquinària. Començant per les nostres pròpies eines: Hem d'exigir als nostres polítics què estan fent per defensar aquest país, exigir-los fulls de ruta clars. La via autonomista s'ha acabat, i és evident que no en tenim prou perquè el nivell de vida dels catalans està en risc per culpa d'aquesta dependència amb Espanya. El mateix conseller Castells al minut 0:33 d'aquest vídeo admet que les eines de la Generalitat autonòmica per sortir de la crisi són poques i ja s'han utilitzat totes, que qui no fa el que hauria de fer és el gobierno de España. I doncs, què esperem per arreglar-nos nosaltres mateixos els nostres problemes? Perquè hem de desesperar-nos amb els que ho haurien de fer per nosaltres? Ja ho diu la dita: Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit.

dilluns, 7 de setembre del 2009

L'advocat de l'estat espanyol sobre el referèndum d'Arenys és un excandidat de la Falange



El govern de Zapatero ha prohibit la consulta popular d'Arenys de Munt i utilitza un advocat falangista per defensar la seva posició als tribunals.



No expressaré cap opinió al respecte. Crec que el titular és, de per si, més que explicatiu del que passa a aquest estat espanyol plurinacional. Us deixo només l'enllaç de la notícia a la Vanguardia.


El proper dia 11 de setembre tothom a la manifestació de Barcelona! A les 17 h. a pl. Urquinaona!


dissabte, 5 de setembre del 2009

El record de les vacances



M'adono del fet que feia un mes sencer que no actualitzava el bloc (estic segur, però, que no dec haver estat pas l'únic de la catosfera), i no perquè hagi estat de vacances tot el mes sencer... La veritat és que em feia mandra penjar les fotos... Si ja ho sé, estic molt gos... Però què voleu? Amb la calor que ha fet... No és que no sigui senzill, no, però aquest any no he fet fotografies sinó que he filmat les vacances amb una càmera de vídeo; i, és clar, un cop aquí la feina d'editar vídeo se m'ha fet una muntanya (tenia 50 gigues de filmació!). Un cop editat i gravat en un DVD he fet captures de pantalla del vídeo i aquestes són les que us penjo (triades en minuts aleatoris del primer dels tres DVD). Han estat unes vacances tranquil·les, de turisme familiar i cultural per l'interior del nostre país.


Concert de música clàssica al pati gòtico-renaixentista de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, actual seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. El concert el feien mestres de l'Acadèmia Internacional de Música de Solsona.



Ella és la coreana Seon-hee Myong, que s'inicià al piano als tres anys d'edat i als nou ja debutava en un concert de sonates de Ludwig van Beethoven. El seu talent era tal que als tretze ja era solista a la Orquestra Nacional de Corea. Posteriorment va anar a estudiar als EUA, i ha actuat com a solista en grups de música de cambra en tots els continents. Actualment viu i treballa a Catalunya.







Passejant pel Carrer Estret del poble de la Donzell d'Urgell. On, certament, el nom fa la cosa.












Uns nens juguen amb la meva gossa, que sembla una mica resignada... XD









L'església de la Donzell d'Urgell, del s. XV. Una de les poques esglésies catalanes que no és ni romànica, ni gòtica, ni barroca, ni neoclàssica: sinó renaixentista.



El premi a tanta paciència és una visita al riu, que sé que li encanta. El riu Boix baixa de la serra del Montsec de Rúbies fins a desembocar al Segre, a l'altura de Baldomar.













L'imponent Montsec d'Ares, amb la vila d'Àger als peus (si veniu per aquí us recomano anar a menjar a Ca la Mercè, a les cases de Fontdepou: gent de la terra que fa molt bona cuina i segueixen els preceptes de l'slow food).




L'inici del congost de Mont-rebei per la cara sud. Al primer pla el pantà de Canelles, a la dreta el Montsec d'Ares i a l'esquerra el Montsec d'Estall.










Des del mateix punt, però enfocant a l'esquerra, l'ermita encimbellada de la Pertusa, amb el llarg pantà de Canelles al fons. Romànica del s. XI.








I finalment una imatge que costa molt de veure des de tan a prop: un estol d'una vintena llarga de voltors prenent el sol a la plana d'Urgell. Els voltors baixen cada matí des de les serres del Montsec a buscar menjar a la plana i, a la tarda, se n'entornen altre cop. Cada dia els vèiem volant al cel, però en aquest precís moment vam tenir la sort de topar-nos-hi al camp del costat de la carretereta que estàvem seguint.

dijous, 6 d’agost del 2009

Vacances!

Marxo quinze dies de vacances, a la tornada penjaré les fotos!

A reveure!

dissabte, 1 d’agost del 2009

Iniciativa pròpia: Mozilla-Firefox arriba als mil milions!


http://kara.allthingsd.com/files/2008/07/mozilla_firefox_readerszone.jpg

Llegeixo a Vilaweb que el navegador de la xarxa Internet Mozilla-Firefox ha arribat a l'extraordinària xifra de mil milions de descàrregues (Ull! Pels americans 1.000.000.000 és un bilió, però no pels europeus, els quals aquest nom el reservem pel milió de milions: 1.000.000.000.000).

Des del meu modest bloc felicito els programadors que al llarg dels anys van crear i han anat actualitzant aquest programa informàtic lliure, és a dir: que tothom el pot utilitzar sense pagar res perquè és programari lliure. Aquesta iniciativa altruista i d'altíssima qualitat ha obert les portes de la comunicació de bat a bat i lliure de peatges a moltíssima gent del planeta. Una prova més que amb iniciativa pròpia, col·laborant, la comunitat humana és capaç de progressar, i fer-ho per amor al progrés i no al diner, trencant el paradigma bàsic tant del neoliberalisme com del materialisme històric.

Segons dades que vaig llegir fa alguns mesos el Mozilla-Firefox és el navegador més usat a Europa: el 75% dels ordinadors l'utilitzen com a navegador de referència, passant per davant de tots els navegadors de pagament, com ara l'Internet Explorer de la totpoderosa Microsoft. Ara no trobo l'enllaç del lloc web on vaig llegir, però el que sí tinc a mà són les estadístiques de visita d'aquest bloc, que pel que podeu veure la claven força:

#

Logo Navegador % Quantitat:

1.

Firefox 77% 102

2.

Internet Explorer 12% 16

3.

Safari 8% 10

4.

Googlebot 2% 2

5.

Googlebot-Image 1% 1

6.

Opera 1% 1

Visites úniques