Ni aquí ni a enlloc!

Altre cop ETA torna a actuar a casa nostra. Aquesta vegada a Calvià, municipi de les Illes Balears a prop de la capital.

Des d'aquest bloc sempre he defensat que la gent ha de tenir iniciativa pròpia per fer progressar els seus ideals, en comptes de lamentar-se arrapapada al sofà. Però naturalment la iniciativa pròpia no engloba l'ús de la violència, ni indiscriminada ni focalitzada. En qualsevol guerra hi ha víctimes "col·laterals" que no són combatents (ahir mateix a Burgos 56 ferits) les quals la seva integritat física i psicològica ha estat violada sense cap justificació moral, i això és inadmissible. A banda que, lògicament, i pensessin el que pensessin fins ara de la causa independentista que defensa ETA, a partir d'avui segur que en seran recelosos, sinó obertament contraris. No ho puc criticar.

Estic segur que l'estat espanyol usa tota la seva força de funcionaris (policies, espies, buròcrates, etc.) per tal de posar pals a les rodes als qui defensem l'autodeterminació democràtica dels pobles. Però aquest no és motiu per respondre amb uns mètodes molt pitjors com són la violència i les armes: perquè divideix la societat en blocs estancs, perquè bandeja els arguments i el debat racional, i perquè en un context de pau ni tant sols és un mètode pràctic (encara que molts considerem la presència de la policia nacional, l'exèrcit i la guàrdia civil com a forces d'ocupació).

La independència s'aconseguirà amb l'ús d'arguments que convencin les persones suficients per aconseguir una majoria social. La independència s'aconseguirà demostrant la capacitat pròpia d'autogovernar-se. La independència s'aconseguirà mantenint i evolucionant la nostra identitat nacional pròpia. La independència s'aconseguirà saltant-se l'ordre jurídic antidemocràtic que impedeix fer referèndums d'autodeterminació. Però la independència no s'aconseguirà a punta de pistola. No ho va aconseguir la IRA a Irlanda del Nord (més organitzada i amb més acceptació social), tampoc ho aconseguirà la ETA a Euskal Herria. En una Europa pacífica de classes mitjanes els mètodes revolucionaris o bèl·lics ja no són efectius. Segurament ho fóren en altres èpoques, ja no.

Companys i companyes de l'ETA, jo també vull la independència d'Euskal Herria, però no comparteixo en absolut el vostre mètode, i us demano que l'abandoneu perquè cap espanyol ha de morir per assolir-la. Tampoc cap balear, valencià o català.

Cultura catalana moderna

Avui la cultura catalana, que és la que exercim els catalans i les catalanes de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, ha fet un altre pas vers la internacionalització, com fan també altres cultures avançades, mostrant al món part del seu llegat literari, històric i científic: la totpoderosa empresa Google posa a disposició de qui vulgui el servei de Google Llibres, la versió catalana del Google Books, presentant avui el fons digitalitzat de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Em consta que aviat hi haurà disponibles altres fons (com el de l'Ateneu Barcelonès). Això és una mostra més que els catalans podem anar amb el cap ben alt, ja que lluny de ser un poble provincià o endarrerit som un nucli generador de coneixements per nosaltres mateixos.

Explicació de la microescòpia electrònica de rastreig



Exemplar de finals del s. XVI del Llibre del Consolat de Mar



El portal de Serrans de València dibuixat per Alexandre Laborde a inicis del s. XIX



O traduccions d'altres idiomes: que tot és coneixement



Els nostres propis manuals




L'únic problema del Google Llibres és que només pot previsualitzar fragments o, en la majoria dels casos, ni això, per mor dels drets d'autor. Les previsualitzacions que us he posat són de llibres ja una mica antics. De totes maneres és una gran base de dades de llibres tant vells com moderns que prova el nostre potencial, per si algú en tenia dubtes.

Em sento representat per Artur Mas...?

Sí, és cert. A algú el sobtarà, però ahir, 24 de juliol del 2009, i sense que serveixi de precedent, qui millor em va representar al Parlament de Catalunya va ser Convergència i Unió (almenys parcialment: al final explico el per què).

Primer de tot, he de reconèixer que a l'últim post em vaig equivocar, no tenia tota la informació necessària: El finançament que ha acordat la Generalitat amb Espanya no compleix pas l'Estatutet del 2006, com vaig dir jo aquest dilluns. El motiu és que l'Estatut (retallat) que tenim vigent contempla, malgrat tot, que el finançament s'ha de fer tenint en compte les tres variables següents:

1. La Població: nombre d'habitants de Catalunya
2. La Immigració: les inversions necessàries per garantir una bona integració: aules d'acollida (sobresaturades), cursos de català (sobresaturats), etc.
3. El Cost diferencial: a Catalunya el cost de la vida és molt alt, a diferència d'Espanya: l'IPC és més alt (Índex de Preus al Consum), els salaris són iguals (els convenis salarials es fan majoritàriament iguals per tot l'estat), els preus i lloguers de l'habitatge són més alts, etc. Invertir 1000 euros a Catalunya té un impacte molt menor que invertir 1000 euros a Extremadura, per tant el finançament ha de tenir en compte aquest cost diferencial.

Doncs bé, el document del finançament de 76 pàgines acordat pel PSC, Esquerra i IC-V amb el Gobierno de España presidit pel PSOE només contempla 1 d'aquestes variables, la de la població. És igual que Catalunya tingui una proporció més alta d'immigrants respecte la població autòctona, és igual que viure a Catalunya sigui més car que a Espanya: tot això no compta, encara que la màxima llei catalana ho digui. La Generalitat de Catalunya ha pactat un acord que està per sota del mínim que els dóna la pròpia llei orgànica que és l'Estatut. I que consti: l'incompliment d'aquests dos criteris no és balder: només pel cost de la vida ja estem parlant de mils de milions d'euros que el nou finançament no tindrà en compte.

El cap de l'oposició també va recordar a la cambra que la Generalitat té un deute amb el Gobierno de España de 4.800 milions € [Apunt: ¡¿Quina puta merda d'estat és aquest en el qual es pot donar que aquesta comunitat autònoma pagui cada any 22.000 milions € a Espanya i el seu govern autonòmic encara quedi a deure!?], diners que hem de tornar en els propers anys. El finançament dels propers cinc anys que ens dóna (= torna) aquest acord de finançament són 3.800 milions €. ... Seré més explícit: algú s'ha adonat que els números del pressupost no quadren??

Aquestes dues coses són les que va denunciar Artur Mas ahir al matí al Parlament. El president Montilla no va poder contradir-lo: perquè és veritat que l'Estatut aprovat conté les variables d'immigració i de cost de la vida, i té raó Artur Mas i la ministra Salgado quan diuen que l'acord de finançament només contempla la població. I és veritat que tenim un deute astronòmic pendent de retornar al Gobierno de España. Per tal de desviar l'atenció el president Montilla va carregar contra el finançament que CiU va pactar el 2001. Chapeau! L'argument no podia ser "que bé que ho hem fet nosaltres"? Doncs serà "que malament que ho vau fer vosaltres"!. I olé!

En resum, que el valor de les lleis espanyoles (i l'Estatut del 2006 és una llei orgànica espanyola) no es calcula segons el contingut jurídic que té com passa a qualsevol estat civilitzat del planeta, sinó que sempre es calcula segons l'interès que hi tinguin els espanyols. El valor que li puguem donar els catalans (encara que ens ajustem escrupolosament a la lletra de les lleis) serà sempre subaltern al que li donguin els espanyols.

Per acabar i per tranquil·litzar aquella gent que em coneix: les coincidències amb CiU són purament circumstancials i s'acaben a aquí i a ahir. Artur Mas es nega reiteradament a fer el pas següent: que és assumir que el recorregut d'una Catalunya espanyola fa temps que s'ha esgotat i per tant cal apostar per fer una nova Catalunya lliure del llast espanyol. De fet, en el seu torn de rèplica Artur Mas va deixar clar que el seu objectiu és que es compleixi l'Estatut, no cap altre . De fet Artur Mas va oferir al tripartit de sumar-se a l'acord de finançament si el govern admet que aquest no arriba als mínims que fixa l'Estatutet. És a dir que està disposat avalar l'acord de finançament en contra dels principis que ell mateix va establir el 2006 en el pacte Mas - ZP si el tripartit accepta que l'error ha estat una mala negociació. Per tant queda clar, un cop més, que CiU continua sent incoherent amb ella mateixa i, de moment, no representa cap alternativa creïble.

Jo dic "No" al finançament, encara que a ningú li importi

No a aquest finançament. A Catalunya no farem cap referèndum per ratificar si aquest finançament compleix amb el nostre Estatut o no, però per si de cas ja avanço que jo dic "no". Crec sincerament que el govern català s'està equivocant molt amb l'acceptació del finançament que ha proposat el govern espanyol de Madrid.

Com ja vaig dir al seu moment: el pressupost de la Generalitat de Catalunya va tenir un dèficit de 4.800 milions € només a l'any 2008. El nou finançament ens en dóna tant sols 3.800 milions en 4 anys! Com pot ser que els catalans paguem cada any 22.000 milions € i només ens en tornin 3.800 durant 4 anys? A quin altre racó de l'Europa civilitzada es dóna una relació tan subalterna com aquesta? A més, aquell dèficit es va cobrir amb avançaments que ens va donar el govern espanyol, avançaments que haurem de tornar properament d'aquests 3.800, és a dir: encara que la xifra sigui petita en cap cas arribarà aquest flux monetari a Catalunya. Senyors de la Cambra de Comerç i de Foment del Treball, sindicats UGT i CCOO: prengui'n nota.

A sobre, això de 3.800 milions € és una xifra que, a banda d'insuficient, és absolutament inventada. La ministra espanyola d'economia Elena Salgado es va negar a confirmar que Catalunya rebria aquests diners, de fet ja s'ha dit que si se sumen les xifres que cada autonomia espera rebre se superen els 11.000 milions que s'han de repartir, així que algú està mentint, i com sempre els perjudicats serem nosaltres (sinó que algú em digui l'última promesa que el govern espanyol hagi complert amb Catalunya...).

Esquerra té raó quan diu que l'Estatut, el qual aquest partit va rebutjar, no permetia exigir res més. Però si llavors el va rebutjar precisament perquè el PSOE i CiU havien retallat l'apartat del finançament, per què avui l'aproven si aquest és el mateix? Que CiU són incoherents i els socialistes uns mentiders ja ho sabíem. La novetat és que Esquerra, després que el 2003 i el 2006 poséssin els grans temes pendents d'aquest país a debat (autogovern i finançament) quan la resta els ignorava; avui dia, 2009, la mateixa Esquerra se n'oblidi per tal de poder sortir a la foto. Em pregunto com s'ho farà a partir d'ara per reclamar el concert econòmic, si ha acceptat la LOFCA.

Per acabar, no em voldria privar de fer una breu reflexió sobre les fotos polítiques. I és que me'n faig creus de la poca vergonya dels mitjans de comunicació a l'hora de fer-les: El 2006 la foto de l'Estatut es va vendre des de tots els mitjans de comunicació (des de TV3 a la Vanguardia) de manera positiva, com un avanç indiscutible per Catalunya i que s'havia d'acceptar. Es va deixar sense cobertura mediàtica tota posició contrària (com per exemple la manifestació del 18 de febrer). Malgrat la campanya descarada que van fer els periodistes, el referèndum va ser un fracàs rotund: només va anar votar el 49% de la població (i d'aquests només fou el 73% que el va aprovar), ni tant sols la meitat de la ciutadania (en canvi a les següents eleccions la participació va ser del 70% cosa que prova que la societat catalana no és que estigui desmobilitzada sinó que va reaccionar amb desconfiança davant d'aquell Estatut que era rebutjat pel partit més catalanista del Parlament).

En canvi la foto que s'està fent ara el 2009 sobre l'acord de finançament no és pas la mateixa: aquest cop els mitjans de comunicació estan fent la feina que els pertoca de contrastar la informació: es dóna àmplia cobertura a la posició contrària de CiU, s'analitza concretament l'acord, se'ns explica el perquè no es pot aplicar el principi d'ordinalitat, etc. Aquest criticisme sobtat em fa molt mala espina.

Bé, això és el que penso. Sobre el tema nuclear d'aquest post: us deixo un vídeo de la degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, que explica perquè aquest acord de finançament no és bo per Catalunya:

Neofranquisme? No, el franquisme no ha mort mai! El franquisme és viu a Espanya!

A - l·lu - ci -nant ! Al·lucinant! Ho acabo de veure, i si no fos perquè porto tota la meva vida vivint al regne d'Espanya no em creuria el que he vist!

Fa una estona s'ha acabat el documental del 30 minuts d'aquesta setmana, duu el títol: El americano. La veritat és que és un documental molt bo perquè deixa pal·lesa les diferències culturals entre una societat moderna i avançada per una banda, i una societat arcaica i endarrerida. El documental descriu com unes simples cartes d'un americà modern, i una mica frívol, van trastornar tot un poble espanyol als anys 50, fins al punt de canviar per sempre més la vida d'una família sencera.

Però no és pas això, el que m'ha trastornat a mi. Sinó que ha estat sentir les reflexions que feia una parella de guardies civils sobre el dictador Francisco Franco. Escolteu-les vosaltres mateixos al minut 16, segon 45, del documental (fins el minut 17:40):

Ras i curt: Justifiquen el franquisme, amb tot el que això comporta: una dictadura, afusellaments, presó, camps de treball forçats, persecució de demòcrates (I ja no parlem del que, a més a més va suposar per nosaltres els catalans! Segur que aquests pallassos encara ho trobarien poc!). Encara al·lucino que dos funcionaris justifiquin l'anterior règim com a necessari per tal de restaurar "los mismos valores" que ells suposen metahistòrics a la història d'Espanya (i si els periodistes els arriben a preguntar quins són ja m'hauria agafat cagarrina). I no es tracta pas de carques buròcrates pixatinters a punt de jubilar-se, no, es tracta de dos joves i sans guardies civils armats. Bé, no pas sans del cap, que és evident que el tenen podrit de franquisme.

No és pas neofranquisme, això, no. Perquè allí, a Espanya, el franquisme no ha mort mai. No és el cas d'Alemanya, on el sorgiment del neonazisme no té res a veure amb el nazisme original perquè ambdós responen a circumstàncies històriques i socials diferents. En canvi l'argumentari franquista que brolla d'aquest parell d'energumens és la continuació de la mateixa línia ideològica dels seus pares. I sabem prou bé que aquests dos no són un cas aïllat. Només cal encendre la televisió per veure com Tele5 o Intereconomia reprodueixen contínuament aquesta ideologia que el 1936 ja era retrògrada.

Catalanes, catalans: Encara voleu compartir el vostre futur amb Espanya? Jo dic que no.

Seguidament transcric els fragments:

Ha canviado por fuera, la esencia es la misma: los valores morales y éticos y la disciplina es la misma, eh! Lo bonito se conserva todavía. Fa referència a que el cos de la guàrdia civil no ha canviat, segueix tenint la mateixa ètica (!).

Joer es que aquello era un descontrol al que habia que poner paz y orden. En referència a la república democràtica del 1931-1939.

Se arrastra mucho todo lo anterior. Eso poco a poco se va limpiando, se va quitando, eh. Pero el pasado ya no hay quien lo quite. En referència a la república democràtica del 1931-1939.

Un dia trist per la iniciativa pròpia

Sí, ho he de reconèixer, avui ja no estic tant content. Ja no pel fet que el meu parlament hagi rebutjat la prohibició dels transgènics a Catalunya que jo recolzava (els quals es van expandint irremeiablement i contaminen els conreus ecològics sense que s'hi pugui fer res), que també. El motiu és, sobretot, la forma indignant de com s'ha rebutjat: De la pitjor manera com ho pot fer una cambra legislativa, arxivant l'expedient sense ni debatre el projecte de llei.

El Parlament és la seu dels molts pensaments que afloren al si de la nació, on els nobles representants de la nostra societat inicien els temes de debat, exposen els seus arguments en pro i en contra, cadascú segons la seva legítima ideologia, i finalment prenen una decisió que haurà de respectar tothom. Però per tal de fer una democràcia més participativa el nostre sistema preveu que la ciutadania també pugui presentar els seus temes de debat, els seus projectes de llei, un cop hagi demostrat que és una qüestió que preocupa a un nombre notable de la nostra societat, és clar: i això es pot fer a través de ILPs: Iniciatives Legislatives Populars Un mecanisme més per tal que aquella gent que pren la iniciativa i s'organitza pugui també incidir en la reforma i millora de societat en què vivim.

Jo ja sabia que les ILPs són una eina poc efectiva, ja que un cop arriba al Parlament els representants polítics poden girar-la del revés i, si volen, aprovar una llei en la posició radicalment contrària a l'esperit que tenia quan es va presentar. Un exemple hipòtetic: el procés final d'aquesta ILP hauria pogut ser perfectament una llei que protegís (més encara...) els transgènics a Catalunya i prohibís el cultiu ecològic, per exemple. Ei, i que consti, no ho critico pas tampoc: són els responsables escollits per la ciutadania els qui han de legislar trobant les majories necessàries a la cambra. El que és indignant, però, i que certament desconeixia, és que el Parlament tingui la potestat de prohibir-ne el debat de l'exposició dels arguments! Malgrat que s'hagin recollit moltes més de les cinquanta mil signatures que fan falta: s'han recollit un total de 105.000 signatures! (De les quals en són vàlides només 69.000 perquè un funcionari incompetent va donar uns papers legals on s'han de recollir les signatures en què no es demanava el DNI! I malgrat ser un error administratiu del parlament no les volen comptar ni rescabalar l'error!). El Parlament acaba d'insultar tota aquella gent que ha signat per un projecte en el que creu, però sobretot ha insultat tota aquesta gent que hem estat recollint les signatures confiant en el sistema. Un cop feta tota la feina, sense valorar-la ni discutir-ne els arguments, se'ns ha dit, simplement: "no".

Els partits del no: PP, PSC i CiU. He sentit l'explicació del no que ha donat el diputat convergent Josep Grau: genèrica i plena de mitges veritats o directament tòpics falsos (que no són perjudicials, que altres governs els permeten, que la ciència els avala, que són els pagesos qui els trien, etc.). Senyor Grau, avui no era el dia per exposar els seus arguments, com ja he dit abans absolutament legítims, avui s'havia de decidir simplement si la llei seria debatuda o no al Parlament en les futures sessions, una decisió que crec que la cambra no hauria de tenir el dret de prendre si ja s'han recollit milers de signatures. L'absència de debat ha impedit, doncs, que s'aportin els estudis científics necessaris (a favor i en contra) o les ponències dels experts (a favor i en contra) o els estudis econòmics (a favor i en contra).

Aquest pervers mecanisme legal de les ILP és una deslleialtat a la democràcia, un menyspreu a la iniciativa ciutadana. Els partits que han votat "no al debat" han rebutjat, doncs, que la ciutadania pugui presentar un projecte de llei directament, prefereixen tenir el monopoli del que es coneix com a iniciativa legislativa: queda clar, doncs, que només el govern i només el Parlament la poden exercir. PP, PSC i CiU només ens esperen cada quatre anys, doncs que no comptin mai més amb mi.

Esquerra i Iniciativa són els partits que defensaven el contingut (o bona part) de la ILP. Ja sabíem que estaven sols. Però avui no s'han quedat sols defensant un planeta sostenible: avui s'han quedat sols defensant la democràcia.