13-D finalitzat

Ja s'han tancat les urnes. Centenars de mitjans de comunicació internacionals han seguit la jornada atentament. Els espanyols han procurat mirar cap a una altra banda, estan cagats. Han votat 200.000 persones!

És un referèndum simbòlic, organitzat per entitats privades, fet amb una sabata i una espardenya, no hi ha hagut campanya electoral, les dades no podien ser el cens oficial, i no es podien fer en locals públics. Malgrat tot han votat 200.000 persones! El 30% de la població amb dret a vot a les localitats on es feia. Certament són dades molt positives pel nostre futur i generen unes perspectives excel·lents per poder fer el referèndum de manera oficial. Els partits catalans hauran de reflexionar: uns per virar les seves posicions cap el sobiranisme (IC-V, PSC i CiU) i d'altres per considerar que ja estem preparats (Esquerra).

Però atenció, alerta: Encara hi ha molta feina per fer. No podem limitar-nos a posar el nostre vot a l'urna. Els independentistes hem de llançar-nos als nostres amics, veïns i familiars per tal de convèncer-los. Tenim els arguments i la raó de part nostre (jo avui he convençut tres persones més). No podem fer discursos pels que ja estan convençuts ni podem limitar els discursos amb raons identitàries i històriques: cal apel·lar als arguments econòmics i fiscals. Tampoc podem caure en l'error de presentar-nos amb radicalismes estrafolaris com ara plantejar que haguem de sortir de la Unió Europea: si volem ser independents cal que ens presentem com a gent sensata i realista, amb un projecte sostenible econòmicament. La independència per si mateixa ja és una revolució sense precedents.
.

La necessitat d'una política exterior pròpia: avui Copenhaguen, demà...

De tant en tant també la Generalitat té bones iniciatives, cal reconèixer-ho. Llegeix-ho a l'Avui que Catalunya serà present a la cimera del clima que fan a Copenhaguen tot i no ser un estat. És important que destinem recursos per ser presents als fòrums internacionals on hi puguem tenir un paper. Per dues raons: La primera perquè és la nostra obligació de posar el nostre granet de compromís en els objectius globals del nostre planeta, en aquest cas el d'assumir les mesures concretes per tal de minimitzar el canvi climàtic per sota de l'augment dels 2 graus centígrads. La segona raó és, com ho és per qualsevol altre país, per interès propi.

Molts interessos estratègics hi tenim, en l'escena internacional. Aconseguir seleccions esportives pròpies, per exemple. O aconseguir inversions perquè vinguin a casa nostra a crear ocupació, o buscar mercats per les nostres empreses. I aquests interessos els estem aconseguint negociant amb els agents internacionals com passa a Copenhaguen o obrint les nostres particulars ambaixades allí on creiem que podem aconseguir quelcom. En el cas de la cimera del Clima, ens permet que els diversos estats del món ens vegin, ens coneguin, sàpiguen que hi som presents i hi participem. Perquè aquest fet normalitza la nostra presència en aquests fòrums. Certament no som un estat i no tenim la capacitat de decisió que té Espanya. Però visualitzem el nostre compromís a què abans em referia. I posem sobre les taules de debat internacional els nostres interessos estratègics, els negociem, els pactem i trobem punts en comú amb la resta d'estats. Whasington, Paris, Londres, Berlín ... saben que hi som i què demanem, és a dir que saben que amb nosaltres s'hi pot pactar, avui i en el futur.

Algú potser estarà pensant que això és poca cosa i que en aquests temps de crisi no hi hauríem de destinar recursos. S'equivoquen. Per alguna cosa serà que Espanya utilitza la diplomàcia bruta per tal d'impedir la nostra política exterior, tal i com explica la notícia de l'Avui i com ha passat moltes vegades en el passat (us en recordeu de Fresno?).

I fins i tot algun il·lús podria negar la major, i pensar que Espanya ja cuida pels interessos de tots els espanyols. Que no s'equivoqui perquè ells a nosaltres no ens hi consideren i per tant passen dels nostres interessos: Si a l'interior de l'estat ens roben cada any el 10% del PIB que produïm per subvencionar la improductivitat de la resta de l'estat, què no farà en l'escena internacional? Doncs el mateix, i més: vetllar per la seva economia, per les seves fàbriques i pels seus recursos.
.

Vells problemes: solucions noves!

Llegeixo el bloc de l'amic Ferran i em trobo amb el vell intent de de separar la unitat de la llengua catalana. Llegeixo el bloc de l'amic Pere i em trobo que el partit majoritari del país continua amb la vella pretensió de tapar-se els ulls davant del problema i seguir actuant com si fóssim espanyols normals. Llegeixo un article poc destacat de l'Avui i em trobo amb la vella notícia que el "moviment cívic" espanyol ataca furibund la identitat catalana i defensa la imposició de la llengua espanyola a tots els racons de l'imperi.

Les relacions entre Espanya (l'antiga Castella) i Catalunya han estat tradicionalment dolentes. Els segles XVI i XVII foren una constant d'estira i arronsa entre les imposicions de la monarquia i les lleis catalanes de l'època fins al punt d'anar a la guerra en dues ocasions: fou la Revolta dels Segadors i la Guerra de Successió. El XVIII, cal reconèixer-ho, hi hagué una certa calma i fins i tot se'ns va permetre comerciar amb Amèrica (bé, de fet fins aquell moment ja ho havien pogut fer tots els estats d'Europa amb marina mercant menys els catalans, sobre els quals pesava una mena prohibició), això sí amb la condició de renunciar a totes les nostres institucions polítiques i dedicar-nos exclusivament a l'economia. El XIX van tornar els problemes: tot el sant segle havent de regatejar quatre mesures proteccionistes per a la nostra indústria i a sobre havent de viure el 90% del segle en una Barcelona militaritzada. El segle XX hem patit dues dictadures militars que s'han dedicat a desestructurar la nostra economia i espanyolitzar la nostra cultura. I en totes aquestes èpoques ha estat constant la incapacitat espanyola d'entendre la nostra identitat i llengua pròpia.

I que quedi clar, en aquesta disputa hi ha uns bons i uns dolents, ja que les dues parts tenen unes actituds ben diferenciades: una de les parts és intolerant i dictatorial amb l'altra, la qual fins ara s'ha limitat a abaixar el cap resignada. Però això està canviant, comença a visualitzar-se que els catalans volem una altra cosa, i tenim dret a decidir-la nosaltres tal i com molt bé expliquen els companys del Pati Descobert. Les iniciatives comencen a crear sinergies que s'entrellacen fent xarxa social.

Avui vull acabar fent-me ressò d'una iniciativa en positiu i ben parida: Aprofitant l'avinentesa del 6 de desembre a Vilafranca del Penedès han canviat el nom de la plaça de la Constitució pel de Plaça de la Independència. Em sembla que el proper divendres m'hi desplaçaré expressament per donar-me el gust de veure-ho amb els propis ulls i fer un primer somriure de satisfacció, un d'aquells que, quan siguem independents, estaré acostumat a fer amb normalitat.
.