diumenge, 28 de juny del 2009

El compromís permanent: els petits gestos són poderosos


Tinc la sort de viure en un poble no gaire gran enmig de vinyes i alguna muntanya, un poble normal vaja. Això em permet treure a passejar amb llibertat i sense corretja la meva gossa, m'ho permeto perquè ella és molt pacífica i no hi ha ningú que es pugui espantar (de fet, no faria mal ni a un lladre que entrés a casa...!). Mentre ella campa pel seu aire i juga amb els gossos del veïnat i els cavalls d'una finca de la vora jo vaig seguint el camí escoltant música amb els auriculars i vigilant-la. És un recorregut curt, de 20 minuts, que miro de fer cada dia o, com a molt, cada tres dies.

Ahir dissabte al vespre, a les 9, quan ja no feia calor, vaig treure-la per fer la ruta habitual. Ja estava a la meitat del camí, a la petita vall on hi ha la vinya dels Roig, i en aquesta mateixa vinya la gossa es va aturar a ensumar i observar alguna cosa encuriosida. Com que la vaig veure quieta i amatent vaig entrar a la vinya per veure què era. Era una puput com la d'aquesta fotografia, idèntica. Estava ferida a l'ala dreta, i al sentir que m'acostava va començar a saltar per escapar-se. No va costar gens agafar-la. Com que trigaria el mateix en fer marxar enrere que a continuar el passeig, vaig decidir seguir el camí, durant el qual l'ocell es va cagar sobre les meves mans que li impedien saltar. Jo, gossa i puput vam entrar al poble sota l'espectació de les criatures que jugaven al carrer, que ja de per si acostumen a venir per jugar amb la gossa però que aquesta vegada es van concentrar en l'ocell ferit.

Un cop a casa vaig trucar a la meva veterinària. Bé, la de la meva gossa, és clar. Jo no en tenia ni idea del que havia de fer perquè no m'hi havia trobat mai, només sabia que havia de fer alguna cosa per aquella puput perquè és una espècie que ja ha entrat en perill d'extinció. Em va explicar que el que havia de fer era trucar els Agents Rurals (per qui li pugui interessar: 935740036) perquè duguessin l'animal en qüestió a un dels diversos centres de recuperació de fauna salvatge que hi ha a Catalunya. Aquesta nit la puput l'ha passada a la meva habitació, dins d'una caixa de sabates foradada sense aigua. Ara pensareu: "Hòstia, que ranci el tio...!" o "Que despistat!" (els que em coneixeu sabeu que ho sóc una mica). Res d'això. Em van explicar que sota cap concepte li havia de deixar aigua dins de la caixa. Per què? Perquè es moren! Em vaig quedar glaçat perquè és el que de ben segur hauria fet si no m'hagessin alertat del contrari. Tampoc li he donat menjar perquè em van dir que ja ho farien al centre de recuperació.

Finalment aquest matí s'ha presentat l'agent rural 2081 a casa meva. De primer ha mirat l'animal i ens ha dit que aquella au era una puput (fins aquell moment a casa havíem cregut tots que era alguna mena de picasoques pel bec prominent que tenia, tot i que el fet que el tingués corbat ja ens hauria d'haver fet deduir que no era per fer forats en els arbres sinó per caçar insectes). També ens ha dit que era un pollastre, és a dir, que tot just acabava d'entrar a la maduresa. L'agent 2081 ha aixecat una acta de la recollida de la puput i l'hem signat els dos. Allí consta on s'ha trobat, en quin estat i el lloc on la portaran: El centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa. I finalment han marxat tots dos. Fi de la història.

Tot això ho explico per demostrar que la iniciativa pròpia que jo demano a cada un dels individus de la nostra societat és una qüestió de compromís. No demano, en cap cas, que fem d'herois del medi ambient ni de cap altra qüestió. Es tracta, simplement, de fer gestos com aquest, que no costen absolutament res més que el gest i un parell de trucades. Gestos petits potser, però que si són permanents, continuats, repetits en el temps, seran poderosos com deia el capità Planeta quan jo era un infant.

diumenge, 21 de juny del 2009

Si no t'agrada, fes-ho tu

Estic content. Molt content. Avui dia potser hi ha una crisi econòmica que amenaça l'economia productiva de la nostra societat (i també la capacitat redistributiva dels estats), un espoli fiscal que amenaça greument l'estat del benestar dels catalans (i també la nostra productivitat), la històrica catalanofòbia dels nostres veïns que es neguen a comprendre el que som, i tants altres problemes... Ves, segurament no és estrany que augmenti la desmotivació política veient un panorama tant negatiu.

Però deia que estic content perquè enmig d'aquestes circumstàncies hi ha gent que no defalleix, hi ha gent que pren la iniciativa per tal de canviar-les. Ahir un grup nombrós de militants d'Esquerra Republicana es van reunir descontents amb els resultats que està aportant (o no aportant, depèn de com es miri) el segon tripartit a la Generalitat. Afirmen que és aquesta manca d'objectius i de fruits la causa de la pèrdua de votants dels últims tres anys que ha patit aquesta formació política. Allò no era pas una conversa de cafè, on els tertulians acostumen expressar frívolament la seva opinió personal de "que malament va tot" o "quina merda de polítics", etc. Aquest grup de militants d'Esquerra Republicana són conscients que ells també són polítics; de fet en una democràcia cada ciutadà i ciutadana és un polític. El que els diferencia de tanta altra gent és que no es limiten a fer d'espectadors sinó que debaten i acaben prenent decisions del que han de fer. Aquestes decisions no són irrellevants, benvolgut lector, perquè et poden afectar. De fet tinc el convenciment que la direcció del partit que presideix Joan Puigcercós haurà d'escoltar aquestes demandes (o de grat o forçat per les circumstàncies).

Però, quines són aquestes decisions que van prendre i que ens poden afectar a tothom? Resumint el que s'extreu del seu lloc web, aquell grup de militants van concloure que al govern de la Generalitat s'hi ha de ser per resoldre els problemes estructurals que tenim els catalans: la manca de sobirania política i l'espoli fiscal. O el que és el mateix: a la Generalitat no s'hi ha de ser per fer de buròcrates d'una administració autonòmica, sense aspirar a millorar-la. El finançament de Catalunya ja sabem a hores d'ara que fallarà, perquè l'Espanya del PP i del PSOE no té cap interès en deixar de percebre cada any els 22.000 milions d'€ que els regalem. Com a molt està disposada a reduïr l'espoli fiscal català en 2.000 milions. El que en el fons li han demanat els militants d'Esquerra Independentista és que si el PSC no trenca amb aquest PSOE cal que Esquerra Republicana es plantegi canviar la política actual d'aliances, perquè no serveix per solucionar els problemes estructurals del país.

Veurem canvis a la política catalana. N'estic segur. I aquests canvis seran possible gràcies a gent com la que ahir va dedicar un dissabte per fer-los possible. No és la feina d'un dia, és una feina constant de d'analitzar la realitat i de marcar objectius i estratègies. De fet els 6 punts genèrics extrets del seu web i que jo he resumit al paràgraf anterior són ells mateixos un resum de tot un document que ahir van aprovar en assemblea. Ningú ha dit que canviar la realitat sigui fàcil, però és qüestió de tenir iniciativa pròpia, és qüestió de posar-s'hi.

diumenge, 14 de juny del 2009

Digues que faràs PSC!

Les relacions entre Catalunya i Espanya es van escalfant. Els partits polítics del país (el nostre) hauran de dir NO a un finançament que ens deixarà endeutats i que condemnarà la productivitat i el benestar social de catalans i catalanes. El PSC haurà de decidir properament a qui serà fidel: si a la ciutadania treballadora catalana o a l'Espanya rendista que viu dels nostres impostos. ¿Els 25 diputats del PSC del Congrés espanyol trencaran amb el PSOE per poder garantir el futur de catalanes i catalans?




Quan ningú t'escolti,
digues què faràs?
Quan ningú et suporti,
de què et disfressaràs?
Quan la penya s'empani
de quin pal vas...!
On t'amagaràs?! On t'amagaràs?!

(bis)

Cuida la gent que realment t'importa!
I tanca la porta a qui no es comporta!
Si vas del pal però t'és igual:
Ara per ara, ni la família no et suporta!
Escolta!
Canvia d'actitud! I dona-li la volta!
Canvia per dins, també fem la revolta!
Tu xapa la boca, calla i escolta!


Quan ningú t'escolti,
digues què faràs?
Quan ningú et suporti,
de què et disfressaràs?
Quan la penya s'empani
de quin pal vas...!
On t'amagaràs?! On t'amagaràs?!

(bis)

Quan no siguis ningú, quan ja no pintis res...
Quan ningú ja no et pari més pel carrer, no...
Quan les teves paraules no vulguin dir res...
El teu missatge ha perdut tot alè!
Les teves passes ja no saps perquè no et porten enlloc!
Has perdut el caché!

Si totes les mentides se'n van per la totxa...
I ets incapaç de reconèixer que t'equivoques...
Si totes les mentides se't mengen per dintre...
I al final tothom estarà cansat de tu i del teu joc brut!

Perquè:

Quan ningú t'escolti,
digues què faràs?
Quan ningú et suporti,
de què et disfressaràs?
Quan la penya s'empani
de quin pal vas...!
On t'amagaràs?! On t'amagaràs?!

(bis)

divendres, 12 de juny del 2009

Xantatge! Avui ha mort l'Estatut d'Autonomia!

Mans enlaire! Feu el que us digui i conservareu la vida! (però no la bossa...!). Aquest és el gest que es va repetint una vegada i una altra des de fa 300 anys. Avui el nou capítol: El govern espanyol ens obliga a acceptar la seva proposta de finançament o deixarà que la Generalitat faci fallida!!

Zapatero no és Bambi: el que ja sabíem molts avui és un fet que pot veure tothom perquè s'ha descobert ell mateix que sota una falsa aparença d'amabilitat... que darrere d'un fals tarannà dialogant ("talante" en deien!)... hi ha el clàssic polític espanyol centralista pel qual els catalans som una colònia, una província que ha d'obeïr submisa les seves ordres i els interessos castellans. Avui mor agonitzant, després de néixer esquifit i en un part difícil, l'Estatut d'Autonomia del 2006 (també conegut per Estatutet, Estatut de la Vergonya o Estatut de la Moncloa). Francament, ja no m'importa que el Tribunal Constitucional retalli l'estatut, que s'hi exuguin el cul si tan els excita.

Per culpa de la crisi econòmica i de les rebaixes generals d'impostos avui dia la Generalitat té gairebé 5.000 milions € menys que en l'era Pujol, en canvi avui els serveis que ofereix han augmentat i són més cars. ¿És que hem de començar a retallar els serveis que s'ofereixen a la ciutadania quan a les altres comunitats autònomes s'ofereixen més serveis que a casa nostra i ho fan amb els nostres diners? A Andalusia les ortodòncies infantils són gratuïtes (a mi me la va pagar la meva família); a Múrcia cada alumne un portàtil; els espanyols s'enduen totes les beques universitàries mentre que els estudiants catalans en reben només el 9% quan són més del 15% de l'alumnat i a sobre les beques que ens donen són més barates; els trens de rodalies de Madrid han rebut en els últims anys 416 milions € mentre que els 153 milions que han quedat pels ruïnosos trens de Barcelona no han servit ni per fer rutes noves que descongestionin les nostres carreteres saturades; etc. etc.

Sabeu quina quantitat ens oferia ZP a l'última proposta que va fer? 1.200 milions d'€. Amb això no cobrim ni tan sols els ingressos que hem deixat de rebre en els últims anys.

Mentrestant els catalans anem regalant cada any als espanyols 3.000 € per persona, o el que és el mateix 12.000 € per família. Per contra, els espanyols reben cada any en serveis i infraestructures més del que paguen en impostos. Naturalment: ho paguen amb els nostres diners!

dimarts, 9 de juny del 2009

Més ruïna espanyola


Sembla mentida, però cada dia que em llevo veig més motius per no voler seguir a l'Espanya esperpèntica, tercermundista i escandaolsa en què estem. En les properes hores s'hauria de confirmar el fet, i llavors els mitjans de comunicació n'haurien d'anar plens (però amb la salut periodística d'aquest país, no sé, no sé).

Ahir dilluns vaig adonar-me que els resultats de les passades eleccions europees en algunes poblacions catalanes eren bastant estranys: diversos partits minoritaris, alguns frikis i d'altres feixistes, havien tingut augments espectaculars de desenes de vots respecte les anteriors convocatòries electorals. Ja llavors em vaig adonar que diverses veus denunciaven directament una tupinada electoral en contra d'Iniciativa Internacionalista. Francament ahir no em vaig creure aquesta possibilitat, ja que el sistema electoral a l'estat espanyol és difícil de corrompre (mireu si no la seva classificació a l'Índex democràtic) perquè els recomptes són públics i queden referenciats a les actes signades per les meses i els interventors/apodarats.

Però el cas és que certament els resultats electorals que s'han publicat al web del ministeri de l'interior no coincideixen amb el que han votat els ciutadans i les ciutadanes. No faré demagògia i per tant no pressuposaré que hi hagi hagut mala fe en tot aquest afer. Però sembla ja confirmat que la defectuosa informatització dels resultats electorals ha provocat transvasos de vots d'unes candidatures a unes altres. Sembla ser que no ha estat una acció premeditada per treure vots a cap partit en concret, ja que moltes llistes s'han vist afectades. Si ho he entès bé, segons es diu a Vilaweb, que cita un article del diari basc Gara, el problema hauria estat un mal disseny de la identificació de les diverses llistes electorals, ja que el número que identifica cada candidatura a les paperetes era diferent al número que s'havia de posar a les actes d'escrutini que han d'omplir les meses electorals in situ després del recompte. Això hauria provocat que durant el procés d'informatització de les dades s'hagi comès el monumental error de computar els vots d'una candidatura al nom d'una altra.

El cas és que amb aquesta fallada esperpèntica, ho repeteixo, Espanya s'acaba de guanyar un lloc a l'altura de democràcies tan dubtoses com l'autocràtica Rússia, on les convocatòries electorals no són més que una comèdia de cartró-pedra perquè el poder usa precisament la informatització de les dades per falsejar els resultats a favor del partit Rússia Unida de Putin. Un error com aquest que afecta el pilar bàsic dels sistemes democràtics parlamentaris hauria de provocar la dimissió del ministre d'Interior.

I ja posats a fer el post, els catalans ens hauríem de preguntar com podem anar pel món amb aquests catetos al costat.

dilluns, 8 de juny del 2009

Guanya l'abstenció

Sé que no agradarà gaire la següent valoració que faré de l'abstenció, però com que aquesta setmana els mitjans de comunicació faran totes les valoracions políticament correctes jo publicaré una altra perspectiva que també és certa.

Ahir, 7 de juny del 2009, es van celebrar les eleccions per escollir els escons del Parlament Europeu. Només va votar el 37'5% de tota la població amb dret a vot. És a dir: un 62'5% NO va anar als col·legis electorals. Aquest fet té moltes causes... Perdó: millor dir que té moltes explicacions, ja que aquí la lògica no hi té res a veure. Deia que aquest fet té moltes explicacions: que si la gent aprofita el dia de festa, que si els polítics només es barallen, que si les campanyes no serveixen per explicar projectes sinó per desgastar els altres partits, que si el Parlament Europeu genera rebuig i en realitat serveix de poc... etc, etc. Tot això té una part de raó, potser sí.

Però la gran causa de la poca participació electoral de la societat catalana (i europea i occidental en general) és la manca d'interès d'aquesta mateixa societat en la política que la governa. Si no fos per les campanyes dels partits polítics, que revifen l'interès de la seva clientela més directa els quinze dies abans, m'hi jugo els penjolls que la participació encara seria més baixa. La gent no s'interessa pels afers públics ni del poble/barri on viu, ni del seu país, ni del món. No llegeix mai ni s'informa activament de les decisions que es prenen o es deixen de prendre a les seus públiques on els representants dels milions de persones de la nostra societat es posen d'acord o expliquen perquè no ho fan (independentment de la qualitat d'aquests acords o les explicacions dels no acords).

Per què? Bé, segurament destinem moltes hores a treballar (o a estar al lloc de treball), segurament la vida és massa monòtona com per destinar el temps lliure a prendre la iniciativa política en comptes d'anar a beure amb els amics o veure repetidament les mateixes pel·lícules a la televisió.

És més fàcil culpar els polítics de ser tots iguals (curiós quan a casa tenim cinc partits parlamentaris amb diferències de programa i d'ideologia bastant notables), de voler tots la poltrona (curiós, quan l'objectiu dels programes polítics no és pas fer discursos sinó ser aplicats des de les "poltrones" del govern), acusar els partits que no es posen mai d'acord (com per exemple quan no hi ha un "pla comú contra la crisi") o acusar-los del contrari (quan fan coalicions perquè estan d'acord en alguns temes), etc. etc. I tots aquests prejudicis es veuen constantment subratllats per uns mitjans de comunicació superficials (també TV3) que fan uns informatius de titular, sense investigar causes ni conseqüències (en contra del que pugui semblar: les decisions dels partits polítics, a la oposició o al govern, SÍ acostumen a tenir una lògica) i sense comprensió del fons; almenys pel que fa a les seccions de política.

Si la gent tingués interès per la política que ens governa l'actitud d'anar a votar que mostra el noi d'aquest dibuix d'aquí sobre seria habitual en el nostre electorat. Si la gent s'interessés per la política que ens governa militaria en un partit polític per poder aplicar el sue programa elaborat a partir de la seva ideologia.

I aquesta última reflexió em duu a pensar: potser la causa profunda de la desmotivació política sigui precisament que els individus manquen d'una ideologia pròpia, coherent i consistent. Potser és que més enllà de la feina i l'oci, més enllà del dia a dia quotidià, més enllà d'algunes proclames genèriques poc estructurades en un discurs coherent, més enllà de tot això tenim uns individus buits. Potser és que la gent és queixa de tot sense saber exactament què vol.

dissabte, 6 de juny del 2009

divendres, 5 de juny del 2009

Un empresariat curt de vista



Un dels mals que pateix aquest país és la ceguesa de la seva patronal. Diu el tòpic postmodern que l'empresariat d'un país és el sector social més dinàmic i avantguardista, capaç de generar les idees força per marcar el full de ruta estratègic d'un país. Bé, el tòpic s'ha demostrar, una vegada més, ser això: una afirmació genèrica poc acurada.

I no ho dic perquè sigui evident que hi ha molts altres agents socials capaços de generar estratègies, ho dic perquè la patronal catalana s'ha demostrat una vegada més que té una dimensió petita amb un visió estreta de la realitat. Si un analitza les demandes que ha fet la patronal catalana al president espanyol s'adonarà que són les esperables del lobby empresarial de qualsevol país normal: reformar el mercat laboral suprimint garanties als treballadors i assegurar la liquiditat de les empreses.

Però el que encara no veu, o no vol veure, la patronal catalana és que no viu en un país normal. Catalunya està vivint avui dia no una sinó dues crisis! Una és la crisi financera global, que ja s'ha traslladat als sectors productius deixant a l'atur mig milió de catalans aquest mes d'abril del 2009. Però la nostra economia no només està llastrada per aquest esdeveniment global que estan vivint tots els països del món. Catalunya ha de conviure amb una crisi molt pitjor que es diu espoli fiscal: cada any Espanya s'endú per sempre més de Catalunya el 10% de tota la riquesa que produïm amb el nostre esforç i treball, que equival a que a cada català li robin 3.000 € cada any! (A les Illes Balears encara ho patim més: el 14% del PIB, que són 3.800 €/persona!). Això són 18.595 milions d'euros que desapareixen anualment a Catalunya, és a dir: que es gasten a fora del país. Si aquesta xifra desorbitant de diners es reinvertís aquí eliminant peatges que ens costen una fortuna cada any, fent hospitals per esponjar la xarxa saturada que tenim, multiplicant les escoles per reduir el nombre d'alumnes a les aules, etc. etc. sens dubte la societat catalana disposaria de molts més recursos que podria utilitzar per consumir els productes de les nostres empreses que avui estan tancant o per invertir i crear més empreses que generin més riquesa i llocs de treball. Aquests diners no es gasten aquí perquè no estan a les mans de la Generalitat de Catalunya sinó d'un govern que no ens dóna el que pertoca: el govern espanyol de Zapatero (i d'Aznar, i de González, i de Suárez, i de Franco, etc.).

Demanar al nostre empresariat conservador i provincià que sigui més valent i aposti per la sobirania fiscal pot semblar utòpic (que consti que a mi no m'ho sembla, perquè no tenim altre sortida de futur), però és que ni tan sols li han exigit a Zapatero que resolgui el finançament de la Generalitat autonòmica! El govern català no pot fer plans d'ajuda a la indústria automobilística, està pagant els metges i els professors amb crèdits, no pot abastir el mig milió de pobres que hi ha Catalunya i que no participen del sistema econòmic. Malauradament tenim un empresariat curt de vista.

Visites úniques