diumenge, 6 de desembre de 2009

Vells problemes: solucions noves!



Llegeixo el bloc de l'amic Ferran i em trobo amb el vell intent de de separar la unitat de la llengua catalana. Llegeixo el bloc de l'amic Pere i em trobo que el partit majoritari del país continua amb la vella pretensió de tapar-se els ulls davant del problema i seguir actuant com si fóssim espanyols normals. Llegeixo un article poc destacat de l'Avui i em trobo amb la vella notícia que el "moviment cívic" espanyol ataca furibund la identitat catalana i defensa la imposició de la llengua espanyola a tots els racons de l'imperi.

Les relacions entre Espanya (l'antiga Castella) i Catalunya han estat tradicionalment dolentes. Els segles XVI i XVII foren una constant d'estira i arronsa entre les imposicions de la monarquia i les lleis catalanes de l'època fins al punt d'anar a la guerra en dues ocasions: fou la Revolta dels Segadors i la Guerra de Successió. El XVIII, cal reconèixer-ho, hi hagué una certa calma i fins i tot se'ns va permetre comerciar amb Amèrica (bé, de fet fins aquell moment ja ho havien pogut fer tots els estats d'Europa amb marina mercant menys els catalans, sobre els quals pesava una mena prohibició), això sí amb la condició de renunciar a totes les nostres institucions polítiques i dedicar-nos exclusivament a l'economia. El XIX van tornar els problemes: tot el sant segle havent de regatejar quatre mesures proteccionistes per a la nostra indústria i a sobre havent de viure el 90% del segle en una Barcelona militaritzada. El segle XX hem patit dues dictadures militars que s'han dedicat a desestructurar la nostra economia i espanyolitzar la nostra cultura. I en totes aquestes èpoques ha estat constant la incapacitat espanyola d'entendre la nostra identitat i llengua pròpia.

I que quedi clar, en aquesta disputa hi ha uns bons i uns dolents, ja que les dues parts tenen unes actituds ben diferenciades: una de les parts és intolerant i dictatorial amb l'altra, la qual fins ara s'ha limitat a abaixar el cap resignada. Però això està canviant, comença a visualitzar-se que els catalans volem una altra cosa, i tenim dret a decidir-la nosaltres tal i com molt bé expliquen els companys del Pati Descobert. Les iniciatives comencen a crear sinergies que s'entrellacen fent xarxa social.

Avui vull acabar fent-me ressò d'una iniciativa en positiu i ben parida: Aprofitant l'avinentesa del 6 de desembre a Vilafranca del Penedès han canviat el nom de la plaça de la Constitució pel de Plaça de la Independència. Em sembla que el proper divendres m'hi desplaçaré expressament per donar-me el gust de veure-ho amb els propis ulls i fer un primer somriure de satisfacció, un d'aquells que, quan siguem independents, estaré acostumat a fer amb normalitat.
.

5 comentaris:

  1. Vells problemes, Roger, quanta raó tens. Problemes tan vells que -només cal anar a les hemeroteques, la relació Catalunya-Espanya arrossega de fa dècades i dècades i dècades. De debò, a banda de cansar-nos nosaltres d'ells, cosa que està passant cada cop més, no entenc perquè ells no es cansen de nosaltres (i ens obren la porta perque marxem). Ah, calla!, que no sigui per un tema de calers!

    ResponSuprimeix
  2. Increïble (perdoneu que segueixi sorprenent-me com una criatura), llegiu l'últim paràgraf d'aquesta notícia!!

    http://www.abc.es/hemeroteca/historico-02-12-2009/abc/Opinion/espa%C3%B1oles-secuestrados-en-harrod%C2%B4s_1132288557764.html

    ResponSuprimeix
  3. Ho trobo increïble, jo també; no tinc paraules.

    ResponSuprimeix
  4. Són així... no cal cap explicació. Això que no es cansen de nosaltres ha de ser per algun motiu... i fins ací puc dir.

    ResponSuprimeix
  5. Ens odien, Ferran, ens odien, i per aquest motiu, Valldalbaidí, no hi podem trobar cap explicació: és una passió.

    Mentrestant en Montilla viu el somni d'una Espanya diferent:
    http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/montilla_creu_que_a_l_estat_hi_ha_separadors_que_donen_arguments_als_separatistes_que_hi_ha_a_ca_80911.php

    ResponSuprimeix

Visites úniques