dilluns, 30 de novembre del 2009

Autoexpoli del patrimoni: l'Arxiu Centelles


Vergonya és el que he sentit quan he vist el vídeo de les entrevistes als hereus del cèlebre fotògraf Agustí Centelles. Vergonya per la gasiveria que han demostrat els seus fills al llarg de les negociacions per vendre el patrimoni servat pel seu pare. Vergonya quan centenars de persones durant molts anys han cedit els fons heretats dels pares cèlebres a l'Arxiu Nacional de Catalunya amb l'única voluntat de conservar-los per la posteritat i la investigació, i no pas exigir-ne plusvàlues per una feina que no varen fer ells. Vergonya al sentir com comparaven la Generalitat amb els espoliadors franquistes per voler catalogar l'arxiu com a patrimoni català i impedir que el propietari (sigui l'estat o siguin els Centelles fills) se l'enduguin fora de Catalunya. Vergonya al comprovar que això és una revenja perquè no s'acceptaven les seves condicions. Vergonya al veure com els nous propietaris se'l volen endur a l'Arxiu de de Salamanca per fer-se perdonar el retorn legítim dels fons catalans espoliats pel franquisme (un exemple més que demostra que els catalans no només no tenim estat propi sinó que el que ens domina ens va en contra nostra).

Tot és legal, és clar, però que no em pretenguin vendre que, a sobre, és legítim!

Les notícies:






L'entrevista:



PD. N'estic fart de ser espanyol!
.

dijous, 26 de novembre del 2009

L'editorial comuna de la catosfera: La indignitat d'Espanya

L'editorial comuna dels blocaires:

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar d'acontentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.


Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu perquè avancem sense ell.

INDEPENDÈNCIA
.

dijous, 19 de novembre del 2009

La TDT en ordre! El meu.


Avui m'agradaria parlar-vos d'una iniciativa que he iniciat jo mateix a casa meva. Es tracta d'ordenar els canals de la nova Televisió Digital Terrestre amb sentit de país.

No cal insistir massa en el fet que la televisió és avui dia una de les principals eines comunicatives de la nostra societat. El que no està tan clar és si aquesta reflecteix fidelment la societat d'on és o, pel contrari, en modifica el seu comportament fent sorgir actituds humanes fins llavors inexistents en aquella societat. Certament telenotícies i documentals han de fer un esforç de realisme que faria justificar el primer. Però no és menys cert que les produccions de ficció han fet sorgir nous comportaments i àdhuc noves personalitats, que fins a llavors només existien en la ment d'un guionista. A més a més les sèries estrangeres han importat a la vegada costums foranis (com el Halloween, últimament). Potser la decisió salomònica seria admetre, doncs, una bidireccionalitat asimètrica entre la televisió (o les televisions) i la societat (o les societats). El que és inqüestionable, però, és que la "caixa tonta" té a les seves mans el gran poder de construir l'imaginari del món que coneixem. Si no fos així només coneixeríem el món que existeix de casa a la feina i de la feina a casa, i en canvi tenim un munt de referents sobre el que passa arreu d'un país i arreu del planeta sencer.

Vista, doncs, la importància de la televisió en les nostres vides, jo he volgut prendre les regnes de l'imaginari que vull que la televisió em transmeti. Allí on visc, els Països Catalans, hi ha dos imaginaris en pugna que coincideixen amb dues identitats col·lectives diferents: la catalana i l'espanyola (també podríem dir-ne castellana). I aleshores em pregunto: Quina és la meva identitat? Quin és l'imaginari que vull que m'influeixi? ...És obvi el que trio, oi? Doncs llavors cal primar els canals de televisió que construeixen aquest imaginari català. Cal posar-los de tal manera que els localitzem amb un sol clic de comandament. Per això he posat els canals catalans als primers números de la meva televisió. Al núm. 1 hi tinc el 3/24; al núm. 2 el 300/Canal Súper 3; al núm. 3 hi tinc TV3 i al núm. 4 hi tinc posat el 33. A més a més és pràctic perquè, al cap i a la fi, i malgrat les crítiques que de tant en tant en faig, són els canals que miro majoritàriament, i són també de llarg els de més qualitat de tot el ventall televisiu.

Naturalment no amago pas que aquí he fet una elecció coherent amb la meva identitat. En aquests mateixos números els partidaris de la identitat espanyola i els nostàlgics del sistema analògic a punt de desaparèixer hi posen la TVE 1 i la TVE 2. Jo, en canvi, els poso al número 11 i 12. Tan senzill, tan fàcil i tan proper.

.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Crítica a Salvador Alemany




Salvador Alemany és un dels homes forts del complex grup econòmic que ha construït "la Caixa". Actualment presideix la companyia Abertis (antiga Acesa) que és la gran cobradora dels peatges de Catalunya, els quals ja fa temps que van amortitzar la construcció de les infraestructures que graven, però allí estan. Acabo de llegir l'entrevista que li ha fet l'Avui aquest cap de setmana. No cal que us la llegiu, és una amalgama de supèrflua teoria econòmica i simples valors liberals. Però indignen algunes part si es contrasten amb la coherència que ha demostrat ell, un dels factòtums de la Caixa. Us en transcric aquí algunes parts i les comento.








****

El Cercle ha demanat el 2009, i ho va fer el 2008 i el 2007, que en una situació en què es qüestionen algunes de les bases del nostre èxit és molt convenient, sense negar l’alternança política, assolir acords d’Estat.

Sr. Alemany. Demana acords d'Estat perquè es qüestiona el sistema. Li estranya? Fem un breu repàs d'on estem: La crisi global va començar al món arran de les fallides d'algunes entitats bancàries nordamericanes que van provocar una contracció de capitals a tot el sistema financer planetari. Al tallar-se les vies del crèdit el consum de béns de producció, béns de consum i totes les iniciatives econòmiques s'han reduït notablement, provocant al seu torn la reducció de la oferta d'aquests béns i, per tant, l'acomiadament de milers de persones que els produïen. L'origen d'aquesta cadena: Bancs que han protagonitzat operacions financeres d'alt risc prestant capitals a qui mai els podria tornar; cadenes absurdes de préstecs (bancs que presten capitals a d'altres bancs a l'X%, els quals presten els mateixos capitals a l'X+1% per treure'n rendibilitat, sense que s'hagi produït cap mena de riquesa pel mig!); i altres causes quan han fet la bola més grossa. Al nostre estat, l'espanyol, la crisi es veu agreujada per l'esclat de la bombolla immobiliària (bé, esclat no, de moment només desinflament) fet que ha paralitzat el sector de la construcció, fins ara el principal sector econòmic d'aquest estat tot i les antigues advertències dels economistes de prestigi. Fins el dia d'avui el nostre sistema econòmic s'ha basat en posar els capitals a l'especulació immobiliària i en crear i crear immobles sense sentit i sense mercat. Avui dia hi ha un milió, 1.000.000, de pisos buits a tot l'estat espanyol.

Per tant, sr, Alemany, li desagrada que es qüestionin les "bases del nostre èxit"? Quin èxit si es pot saber?? La Caixa hi deu haver guanyat molt amb la Immobiliària Colonial, però no pas la resta de persones que integrem el sistema.

****

La societat espanyola no està gaire mobilitzada. I la catalana tampoc. És per això que el Cercle d’Economia crida l’atenció quan emet una opinió compromesa, perquè no hi ha gaires institucions que ho facin.

Sr. Alemany, no parlaré de la societat espanyola, que els seus motius tindrà per estar paralitzada (tots ho sabem, de fet, que la seva mentalitat rendista els ha mantingut a la paràlisi tot el segle passat). Però pel que fa a la poca mobilització de la societat catalana: I què collons s'esperava?! Aquest país té (o tenia, abans de la crisi) una activitat econòmica al mateix nivell que Europa, i els indicadors ho demostraven. Però, a diferència d'Europa, l'estat espanyol no ha volgut invertir a Catalunya els beneficis que aquesta ha produït! Com ja he dit altres vegades, cada any s'han evaporat del sistema econòmic català vint-i-dos mil milions d'euros! 22.000.000.000 que no han anat a parar a la Generalitat de Catalunya! 22.000 MEUR que no han revertit en infraestructures, ni serveis, ni recerca i desenvolupament, ni projectes industrials, etc. Això ha provocat que, al llarg de moltes dècades, la creació d'ocupació, riquesa i benestar social a Catalunya no hagi avançat com el seu dinamisme econòmic hauria permès. En comptes d'això, molts catalans ens hem acostumat a pagar dues vegades pels serveis que ha d'oferir la Generalitat: Fins avui la majoria de ciutadans han pagat els seus impostos, que com que no han servit per dignificar els serveis públics, se n'han anat als circuits d'educació i sanitat privada, pagant un altre cop per aquests serveis. Abans he dit "s'han evaporat". S'han evaporat? No! Se'ls ha emportat Espanya, els nostres diners. Per pagar les desorbitants xifres de funcionaris de moltes zones espanyoles, per pagar ministeris que no haurien d'existir perquè no tenen competències (com el d'Habitatge), per inflar de capitals els bancs i caixes espanyols, per construir autopistes que no van enlloc, etc.

Li estranya, doncs, que la societat catalana estigui poc mobilitzada? La societat catalana, sr. Alemany, està exhausta.

****

Amb tot, fa temps vaig llançar una boutade als presidents Pujol i Maragall: les empreses del país requereixen una certa discriminació positiva.

Quina discriminació econòmica vol que faci la Generalitat, sr. Alemany? Amb quin poder, si no pot decidir gairebé res? Amb quins diners, si no en té? No sigui demagog, vostè sap perfectament que qui té poder i diners és l'estat espanyol. L'estat català no existeix (i vostès no han fet més que posar-li pals a les rodes). Abans demanava "acords d'estat". Però l'estat espanyol es nega a gestionar Catalunya amb criteris de bona governança sinó que prefereix cobrar-ne els impostos i endur-se'ls. Amb els nostres diners i amb un acord d'estat català la modernització de l'aeroport de Barcelona faria anys que s'hauria executat, el tren d'alta velocitat arribaria ja a Perpinyà i més, estaríem construint la via de mercaderies mediterrània! Etc. Els nostres diners hi són, però a Madrid, i Catalunya existeix, però no és un estat.

****

Es pot practicar l’autodefinició: és bo perquè et fa més segur i et pot fer millor. Però en el moment en què això es fa, com és el cas del nou Estatut, no es pot esperar que, necessàriament, tots els altres t’entenguin i, immediatament, el trobin simpàtic. Cal entendre un cert grau d’incomprensió.

Si el tingués al davant, sr. Alemany, s'hauria merescut una escopinada. Li recordo que fou la Caixa, entre altres presents en un famós sopar, qui va ordenar a l'Artur Mas acceptar un estatut insuficient. Ens impedeix fer progressar aquest país, i a sobre vostè el troba poc mobilitzat. Quines penques!

****

“No ens deixem condemnar, els nostres valors no són inventats”

Tots els valors són culturals i inventats pels humans, Salvador, estudiï una mica més abans de dir bajanades. No hi ha valors naturals o innats.

****

A Catalunya tenim un esperit emprenedor indubtable, i no només per fer empreses mercantils: l’associacionisme n’és un exemple. Som participatius, dialogants... Tenim defectes –l’individualisme, per exemple– , però amb les nostres virtuts hem arribat molt lluny. De manera que uns determinats successos, que hem de veure com acaben, no ens poden fer perdre la confiança col·lectiva.

Com ja he dit abans: la societat catalana està exhausta. I ara amb la crisi s'està notant. L'esperit emprenedor, les empreses mercantils, l'associacionisme... Tot això que dieu s'està desmantellant perquè cal finançar-ho i hem arribat a l'esgotament. Com voleu que floreixi tota aquesta activitat amb un espoli de 22.000 MEUR cada any? I més ara que estem en crisi?

****

Salvador Alemany, vos sou una de les persones amb poder fàctic d'aquest país. Per això em permeto dir-vos, encara que no m'escolteu, que us abstingueu de sermonejar-nos a la resta que tenim tan sols el nostre vot legal i la nostra força de treball. No ens exigiu més del que podem donar. Ja hem donat massa. Vos i el que representeu i els qui us segueixen heu estat incapaços d'estructurar un sistema econòmic exitós i heu permès l'espoli permanent de la colònia catalana. El primer que s'ha de mobilitzar i reinventar sou vos: Si voleu que l'economia torni a rutllar haureu de canviar un parell de paradigmes. El primer es diu Espanya.
.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Res a dir...



Aquests dies haureu notat que no he actualitzat gaire. De fet entre tantes notícies decebedores (i amb bastanta feina) no m'havia vist amb cor d'escriure.

Ara mateix tampoc tinc res a dir, però us deixo aquest vídeo hilarant dels Monty Python perquè comencem plegats una setmana més bona que la passada! Si és que no hi ha res com un bon argument (a veure si les televisions d'avui en dia prenen nota!).



.

Visites úniques