L'editorial comuna dels blocaires:
Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar d'acontentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu perquè avancem sense ell.
Així no anem enlloc. De poc valen les grans posades en escena proclamant als quatre vents un canvi per Catalunya, de res serveix prometre que es governarà amb els millors, si el que vol ser president del país té unes conviccions tan febles.
Ja s'han tancat les urnes. Centenars de mitjans de comunicació internacionals han seguit la jornada atentament. Els espanyols han procurat mirar cap a una altra banda, estan cagats. Han votat 200.000 persones!
Però atenció, alerta: Encara hi ha molta feina per fer. No podem limitar-nos a posar el nostre vot a l'urna. Els independentistes hem de llançar-nos als nostres amics, veïns i familiars per tal de convèncer-los. Tenim els arguments i la raó de part nostre (jo avui he convençut tres persones més). No podem fer discursos pels que ja estan convençuts ni podem limitar els discursos amb raons identitàries i històriques: cal apel·lar als arguments econòmics i fiscals. Tampoc podem caure en l'error de presentar-nos amb radicalismes estrafolaris com ara plantejar que haguem de sortir de la Unió Europea: si volem ser independents cal que ens presentem com a gent sensata i realista, amb un projecte sostenible econòmicament. La independència per si mateixa ja és una revolució sense precedents.
De tant en tant també la Generalitat té bones iniciatives, cal reconèixer-ho. Llegeix-ho a l'Avui que Catalunya serà present a la cimera del clima que fan a Copenhaguen tot i no ser un estat. És important que destinem recursos per ser presents als fòrums internacionals on hi puguem tenir un paper. Per dues raons: La primera perquè és la nostra obligació de posar el nostre granet de compromís en els objectius globals del nostre planeta, en aquest cas el d'assumir les mesures concretes per tal de minimitzar el canvi climàtic per sota de l'augment dels 2 graus centígrads. La segona raó és, com ho és per qualsevol altre país, per interès propi.
El XIX van tornar els problemes: tot el sant segle havent de regatejar quatre mesures proteccionistes per a la nostra indústria i a sobre havent de viure el 90% del segle en una Barcelona militaritzada. El segle XX hem patit dues dictadures militars que s'han dedicat a desestructurar la nostra economia i espanyolitzar la nostra cultura. I en totes aquestes èpoques ha estat constant la incapacitat espanyola d'entendre la nostra identitat i llengua pròpia.
